Fundació Luis Carulla, 2011. 98 páginas.
Excelente monográfico/estudio del grupo Dau al set con abundante material gráfico (se incluyen multitud de portadas y dibujos) y diversos artículos sobre el grupo. Desde el contexto aportado por Alèxia Sinoble hasta una cronología exhaustiva de la revista.
Mención especial merece el artículo de Arnau Puig, miembro del grupo, que analiza el carácter de cada uno de los miembros desde una posición privilegiada. También el análisis del contenido literario que escribe Glòria Bordons.
Un grupo que aspiraba a lo imposible, a sacar un siete en la tirada de un dado, que debería ser la aspiración de toda obra de arte.
Muy recomendable.
En aquest sentit, resulten significatives les col·laboracions textuals del primer i del darrer número: mentre a l’exemplar del setembre del 1948 [p. 24Í 63], Arnau Puig escriu un text filosòfic, i Joan Brossa, dos sonets i una prosa a manera de manifest de revolta contra l’ambient resclosit del moment, l’últim número del 1936 se centra en un llarg assaig de Michel Tapié [p. 34], «Esthétique en devenir», que és la síntesi de l’informalisme que en aquells anys ja s’havia instal·lat entre els pintors joves. D’altra banda, la contraposició dels dos números ens permet observar la línia que portà la publicació des de l’expressió d’una revolta lúdica local («Tots hi ajudarem amb el gobelet a la mà, vestits amb les millors robes»)4 fins a la teorització artística internacional.
A fi de ser equànimes amb tots els autors que d’una manera o altra escriviren per a Dau al Set, hem realitzat un petit inventari literari. El resultat ha estat d’un total de 107 col·laboracions, de les quals 34 les podríem considerar d’assaig (bàsicament sobre art), 64 de poesia (encara que expressada tot sovint en forma de prosa poètica o, fins i tot, de narració), 3 de teatre1 i 6 de populars. Cal tenir en compte, però, que hi ha alguns números, com ara els realitzats a l’entorn dels salons de jazz, que distorsionen una mica les xifres ja que són plens de poemes al voltant d’aquest estil de música.
Dins de l’extens ventall poètic, hi ha dos noms que sobresurten: Joan Brossa (amb setze participacions) i Juan Eduardo Cirlot (amb catorze). Molt a la vora se situa Joan-Josep Tharrats (tretze), però amb col·laboracions més d’assaig que no pas poètiques, tot i que també en té. Un altre nom a tenir en compte és Arnau Puig, amb sis contribucions de caràcter assagístic.
I en quart lloc, tindríem tres altres noms significatius: J.V. Foix, en el camp poètic; Cesáreo Rodríguez-Aguilera, en el de la crítica d’art; i Alfredo Papo, en el relacionat amb el jazz. Al darrere hi ha una extensa nòmina de col·laboradors, entre els quals podríem destacar Víctor Castells i Salvador Auléstia o, ja cap al final de la publicació, Alexandre Cirici i Pellicer.
Una qüestió a considerar és la llengua de la revista. A diferència d’altres publicacions que l’havien precedit com Poesia o Ariel, que es distingiren per publicar íntegrament en llengua catalana, malgrat que això les situés plenament en la clandestinitat, Dau al Set fou bilingüe (català-castellà) des del primer número. Si tornem a la nòmina de contribucions literàries i les separem segons la llengua, ens trobarem amb un total de 47 textos escrits en català, 43 en castellà i 1 3 en francès. Es clar que no hi havia una clara consciència de catalanitat, almenys de grup. Es més, com diu Víctor Castells, fins i tot semblava poc modern tenir-la:
Desconcertava tanta presència castellano-parlant. Era tan «normal» com es volgués, hi estàvem necessàriament habituats, però… Els de l’Ariel ho tenien més clar: ells eren i feien cultura catalana. Des del Dau al Set això era en certa manera irrellevant, sí i no, potser fins i tot podia agafar un to menyspreable. Jo no m’ho empassava del tot, ho recordo, però m’ho empassava. Devia ser Eugeni d’Ors —Eugenio, és clar— que ho havia dit o ho feia circular (el bon Josep M. Subirachs m’ho remarcava un dia que en parlàvem i ell hi donava suport): allò que realment importa són les idees, no el vehicle utilitzat.
No hay comentarios