Labreu, 2024. 200 páginas.

Alrededor de la figura de Berta Epstein, Bepsta, poeta que apareció en la anterior novela del autor, se entrelaza una novela coral en la que Picabia, amante de la poeta, logra salvar una serie de poemas que entrega a Breton. Años después, el artista Benet Rossell sigue la pista a su enigmática figura buscando esos poemas, que aparecen al final del libro.

Librazo. Artefacto narrativo que mezcla realidad con ficción, personajes históricos -y apetitosos- con otros inventados, que conviven de maravilla y cuyas andanzas lees entre el estupor, la sonrisa y la fascinación. Los poemas de Bepsta, magníficos, y uno tiene ganas de decirle al autor que siga escribiendo desde los heterónimos, si la calidad es tan extraordinaria.

De lo mejor que he leído del autor y una manera excelente de empezar mis lecturas del año.

Muy bueno.

Una setmana més tard compartíem una chambre de bonne que vaig trobar a bon preu al número 11 de la Rue Simon-Crubc llier, al barri de la Plaine Monceau, a prop del pis dels Bon net. En aquells dies d’amor esbojarrat vaig voler ensenyar-li tots els plaers que era capaç de donar-li. Tenia tanta por de perdre-la que vaig decidir enlluernar-la amb tot allò que sabia que ella no havia conegut mai.
I li vaig presentar Mme. Bonnet. Va ser ella qui va decidir que Bepsta era un nom molt millor que Berta Epstein. Segurament perquè d’aquesta manera sonava menys jueu. I ja essent Bepsta em va acompanyar a les , i un dia li vaig ensenyar què era la morfina, i cada vegada que em veig preparant la primera injecció, la culpa em remou el ventre i em fa punxades per dins i he de tancar els ulls i aturar-me allà on sigui, agafant-me fort al bastó, i faig mans i mànigues per aturar aquell sanglot que sempre se’m queda a dins i que només de tant en tant surt com un crit ofegat, i llavors la minyona s’espanta i ve a correcuita pensant que m’ha passat alguna cosa.
També li vaig presentar artistes i poetes que venien a les soirées, i aquell ambient, ple de llibertat, li va semblar meravella. Va començar a llegir molt, a escriure, i m’explicava que volia ser poeta, com aquelles dones magnífiques que recitaven a casa de Mme. i que per a ella eren un exemple de llibertat, valentia i intel·ligència, com Nancy Cunard o Valentine Pen-rose, a qui adorava.
Una nit, després d’una d’aquelles festes, abraçades al llit, rin va explicar que va fugir del barri jueu quan va saber que, <|uan fes catorze anys, els seus pares la volien casar amb un rabí. Que va caminar pels carrers com una miserable i que una alcavota grassa com un barril va obligar-la a fer de meuca i va vendre la seva virginitat moltes vegades a senyors de copalta i bigotis sarnosos. Després Bepsta es va escapar i es va dedicar a vendre postals picants i capses de llumins com a subterfugi per prostituir-se. Va ser quan la vaig trobar. La morfina li va agradar tant o més que la poesia o la pintura. I després ja no m’agrada seguir recordant. Bepsta va anar caient més i més en el vici, bevia massa absenta, la gent que venia a les festes la va deixar de banda. Mme. ja no va voler saber res d’ella. A tot arreu on anava la seguia l’escàndol. Era com un animal ressentit. Tenia tanta ràbia a dins que només l’apaivagava amb morfina. Vaig intentar mil voltes que ho deixés. Vaig demanar diners a Mme. per pagar un sanatori, l’erò ella mai va acceptar-ho. Em va robar diners i joies i em va enredar amb no sé quantes mentides. Diuen que aquell artista que la va estimar tampoc no va poder fer-hi res. Vaig deixar-la quan ja no vaig poder més. Recordo les meves llàgrimes mentre recollia les meves coses. Ella, en un racó, s’estava quieta sense mirar-me als ulls. T’has fet vella, Béatrice. Han passat molts anys i encara ara, cada dia, penses en Bepsta. La recordes amb un ai al cor, amb una culpa que no podràs treure’t mai de sobre. Per molt que Mme. Julie digués que la culpa és un invent de l’Església per tenir-nos agenollats, el seu llampec et sacseja cada dia

Serà de nit