E.L. Doctorow. Ragtime.

noviembre 7, 2019

EL Doctorow, Ragtime
Edicions de 1984, 2008. 270 páginas.
Tit. or. Ragtime. Trad. Maria Iniesta i Argulló.

La américa de los años veinte, mezcla de personajes reales con inventados. La actriz Evelyn Nesbit (que tuvo una vida de película) se mezclará con un artista ambulante y su hija, con Harry Houdini, con una familia propietaria de una empresa o con los anarquistas de aquellos tiempos.

Primer contacto en el escritor y su tono despegado y a veces monótono, que está bien cuando narra sucesos emotivos o hace crítica social pero que cuando cuenta una historia se me ha hecho lento y pesado.

Me ha dejado bastante frío. Otra reseña: Ragtime

Se deja leer.

Volem alguna cosa que faci sentir la ràbia. Hem de mantenir el foc ben viu. I Tateh havia dibuixat els piquets, figures austeres amb els peus clavats a la neu. També havia dibuixat les famílies arraulides a les seves habitacions. Va canviar de tasca i es va dedicar als eslògans. Tots per un i un per tots. Se sentia millor. Al vespre s’enduia a casa trossos de paper, cartolines, llapis i tinta xinesa, i per distreure la nena de tota aquella problemàtica va començar a retallar-li siluetes. Li va crear una escena amb tramvies, amb gent que pujava i baixava. A la nena li va encantar. La va repenjar contra el coixí del seu llit i se la mirava des de diversos angles. Això va inspirar Tateh. Va fer molts estudis sobre el tramvia i quan els va ajuntar tots i va fer passar les pàgines de pressa, va semblar ben bé que el tramvia s’acostés per les vies des d’una gran distància i s’aturés perquè la gent pogués baixar-ne o pujar-hi. Es va posar tan content com ella, que li dedicava unes mirades d’aprovació tan serenes que li feia venir com una febre de crear-li coses boniques. Va portar a casa més retalls de paper. Se la va imaginar amb patins de gel. En tan sols dues nits li va fer cent vint siluetes en trossos de paper no pas més grans que la seva pròpia mà. Les va lligar amb cordill. La noia va agafar el llibret i en passar-ne les pàgines amb el polze es va veure a si mateixa patinant, acostant-se i allunyant-se, lliscant com si dibuixés un vuit, tornant a acostar-se, fent una pirueta i saludant encantadorament davant del públic. Tateh la va abraçar plorant de sentir el seu cos tan fràgil i els seus llavis a la cara. Què passaria si l’únic que podia fer per ella eren dibuixos? Què passaria si continuaven d’aquella manera, només amb esperances que no arribaven mai a fer-se realitat? Es faria gran i ma-leiria el seu nom.
Mentrestant, la vaga s’havia fet famosa. Diàriament arribaven reporters d’arreu del país. L’ajuda arribava des de diverses ciutats. Però la unitat del front de vaga patia una debilitat creixent. Als obrers amb fills els resultava difícil mantenir el coratge i la resolució. Llavors van posar en marxa un pla per
enviar els fills dels vaguistes a d’altres ciutats a instal·lar-se amb famílies que simpatitzessin amb la lluita. Centenars de famílies de Boston, Nova York i Filadèlfia es van oferir per acollir-los. Moltes d’altres van enviar diners. El comitè de vaga va estudiar a fons cada família. Els pares de les criatures havien de signar uns formularis d’autorització. I l’experiment va començar. Un grup de dones de classe alta van venir des de Nova York per escortar en el tren els primers cent nens i nenes. Cadascun havia passat una revisió mèdica i portava una muda nova. Van arribar a l’estació central de Nova York com un exèrcit de salvació. Una multitud de gent havia anat a rebre’ls; per un moment tothom va quedar-se amb la imatge dels nens, agafadets de les mans, mirant amb decisió cap endavant com si encaressin el destí terrible que l’Amèrica industrial els havia reservat. La premsa va donar una enorme cobertura a l’esdeveniment. Els amos de les tèxtils de Lawrence es van adonar que, de totes les estratagemes ideades pels treballadors, aquella, la croada dels infants, era la que més mal els feia. Si es permetia que allò continués, els sentiments nacionals es decantarien cap als obrers i haurien de cedir. Això implicaria un augment dels sous, cosa que comportaria que alguns treballadors arribessin a cobrar fins a vuit dòlars setmanals. També cobrarien diners extra per les hores de més i pels augments de velocitat de la maquinària. I se’n sortirien sense cap mena de càstig per la vaga. Era impensable. Els amos de les fàbriques tèxtils sabien molt bé qui eren els guardians de la civilització i la font del progrés i la prosperitat a la ciutat de Lawrence. Pel bé del país i del sistema democràtic americà, van acordar que no permetrien que hi hagués més croades infantils.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.