Clàudia Cedó. Tortugues la desacceleració de les partícules.

septiembre 17, 2021

Clàudia Cedó, Tortugues la desacceleració de les partícules
Sala FlyHard, 2014. 68 páginas.

Una pareja que se quiere pero que va a ritmo desacompasado se cruza con otra de científicos que han conseguido resolver la ecuación de la desaceleración de las partículas. Surgirá un experimento que puede descontrolarse un poco.

Admirador como soy de la autora no me parece esta su mejor obra y no he entrado en la propuesta precisamente por sus carencias científicas que me rechinaban todo el rato. El planteamiento de personajes y puesta en escena me parecen impecables, sin embargo. Tampoco ha ayudado que el final, emotivo, sea una copia de una situación de un libro de Orson Scott Card.

Está bien.


JOAN: El que intentava dir-li al policia era que la dona m’ha espantat, per això he parat, pensava que necessitava alguna cosa, he parat el cotxe, com un bon ciutadà!
MARTA: Has parat el cotxe com un bon ciutadà al mig del carrer!!
JOAN: M’he estressat, m’ha estressat aquella dona, no es poden fer gestos, ho diu el codi deontològic.
MARTA: (Riu.) Vial… Codi vial… Ets un histèric, conduint… Ho has d’acceptar.
JOAN: Potser sí, és normal que et surti la histèria quan una dona gorda et fa senyals de mort.
MARTA: No era gorda. I t’estava fent així, era pels llums, els portaves oberts. I els intermitents posats, i els llimpiaparabrises anaven a tota òstia i fa un sol que peta, el policia flipava.
JOAN: No sé parar-los, vale, no se parar els parabrises, fa setmanes que van. Des de la tormenta aquella que no vaig tenir més remei que engegar-los. No sé com es paren.
MARTA: (Sospira.) Joan… Escolta. T’has de calmar, vale. Vas accelerat, per la vida! És pel trasllat, et poses nerviós.
JOAN: No m’agraden els trasllats, ni les senyores gordes, ni els llimpiaparabrises.
MARTA: Vine aquí… Seu.
Marta fa seure a Joan al llit i li fa un massatge. Joan sembla molt tens. Té les espatlles mo amb molta calma.
Itpujades i gairebé no se li veu coll. Marta parla
MARTA: Va, t’has de relaxar… Els trasllats estressen. Baixa les espatlles, sembles la tortuga. Estira el coll.
Joan intenta estirar el coll, però acaba fent un moviment forçat i tens que recorda al d’una tortuga.
MARTA: Relaxat… Relaxat…
JOAN: Ho intento, Marta… A les nits tinc molta tensió… Em torno a despertar amb les mandíbules apretades…
MARTA: Shh… Ja ho sé… És normal… Portes un mes que déu ni do…
JOAN: .. .Porto un mes que déu ni do.
MARTA: Anant i venint en cotxe des de l’altre pis…
JOAN: .. .En cotxe des de l’altre pis.
MARTA: I tu odies conduir…
JOAN: .. .Odio conduir.
MARTA: Ja ho sé, tranquil…
JOAN: I no ha estat només la senyora gorda… Tot el viatge que m’he anat carregant, amb aquell cotxe enganxat al cul… Odio la ^ent que condueix ràpid i se t’enganxen a darrere en plan “afanya’t ’. Quan em fan això, saps què faig, jo? Doncs encara vaig més lent!
MARTA: Sshhhh… Ja ho sé, Joan… Ara ja està. Respira… Respira…
Joan respira fort, agafant aire i traient-lo de forma violenta. Marta riu.
MARTA: Joan… Carinyo… (Li fa un petó.)
JOAN: Em deixaràs?
MARTA: (Sorpresa.) No! (Dolça.) No… Perquè dius això?
JOAN: Perquè tu ets una deessa serena i flemática i jo sóc una mena d’alimanya neuròtica que s’escandalitza perquè una dona gorda li fa gestos obscens. Marta, jo t’estimo. Sento lo de les classes de ball. M’hauria agradat saber ballar millor, sé que et trepitjava i que no seguia el teu ritme, sento que vaig a una velocitat que és diferent a la teva i tu ets tan perfecta i jo ho sóc tan poc que tinc por que… Que… Que un dia te n’adonis tu, de tot això, i em deixis. I saps, no sé què faria perquè m’agrades, m’agrades molt. M’agrada la teva pell i els teus cabells, i el teu nas i el teu front i els teus ulls, tots dos…
MARTA: Escolta Joan, tot anirà bé… Aquí les coses canviaran. Tu et tranquil·litzaràs. Aquí pots anar a peu a la feina, anirem a fer un tallat al bar aquell de la plaça i les teves pors i les teves tensions… (Bufa.) Marxaran. Portarem una vida senzilla. I lo de ballar, no pateixis, molts nois trepitgen a la noia, és normal. Ja ens coordinarem. Assajarem aquí, d’acord? Es una qüestió de ritme. (Sospira.) I no tornis a dir això que et deixaré. Carinyo, t’estimo. (Li fa un petó i l’abraça.) Va… Vols que pugem les caixes ara o demà al matí?

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.