Edicions 62, 2007. 254 páginas.
Cuando escribo esto no hace mucho de la muerte de Baltasar Porcel, al que conocía más por sus artículos periodísticos que por su obra literaria. Leer este libro era a la vez un homenaje y una manera de solucionar esa falta.
Obsesionado por la saga familiar, un escritor reconstruye y rememora en París la oscura historia de su familia. Los Vadell han sido una familia importante en Andratx, pero su historia comienza con un crimen abominable y esa herencia maldita no se despegará de la familia.
Al contrario que en La ilustre casa de Ramires cualquier tiempo pasado no es mejor, sino bastante peor. Los Vadell son unas buenas piezas de las que uno no puede estar orgulloso, y el último descendiente hará bien en intentar zafarse de ese ambiente asfixiante.
Yo no soy lector de este libro. Su lenguaje poético y enrevesado se me ha hecho algo pesado y difícil de seguir. No es un libro malo, o no me lo parece, pero no es mi estilo. Al relatar -aunque de manera fragmentaria- la historia de la familia nos encontramos breves historias, anécdotas y sucedidos que no carecen de interés (siendo como son frecuentemente truculentos). A mis ojos miopes estos cuentos me mantenían en la lectura.
Sobre la posibilidad de que sea en parte autobiográfico podemos leer este artículo: L’ELEMENT AUTOBIOGRÀFIC EN LA NARRATIVA DE BALTASAR PORCEL. Repito; a mí no me ha gustado pero creo que puede gustar.
Extracto:[-]
Per ventura perquè tampoc no pensava en la meva pròpia mort… I ara se n’ha anat: m’ho ha tornat a robar tot, m’ha tornat a expulsar del món que m’havia fet… Marxaré no sé a on, a treballar, a fer qualsevol cosa que em pugui tornar a empènyer. Si quedo aquí, em moriré… I s’aixecà i partí. Jo crec que no vaig dir-li ni una paraula en tot el temps. Ni ell devia esperar que li’n digués… Un parell d’anys més tard, quan hagué casat la seva filla, vaig sentir dir que ja no era per aquí. Cap notícia més no n’he tingut, de Daniel de Vadell».
El vicari va callar, i afegí després, pensatiu: «Digueren que en partir es va dur la banderola, la dels Vadell, que no sé si saps que en va fer posar una a casa seva, en comprar l’hort… Els tres cavalls sobre la negror del drap… És una niciesa, ja ho sé, però vaig pensar que era com si els cavalls haguessin sortit de l’oriflama i haguessin galopat cap a la fosca i haguessin esclafat a tothom que se’ls hagués posat per davant… Sí, no els veia morts a la clastra, jo, els cavalls. No els hi veig. Que deuen galopar, sempre. En la nit, sense genet. I deixen darrere la destrucció…».
Uns morts als quals l’àvia oferia les seves minúscules, múltiples llums cada Nit de Tots Sants; uns morts que després s’havien agrupat àvids, a sobre de mossèn Dionís… Si no hi hagués els papers, el seu record ni existiria. Els papers i jo: la fragilitat… I a darrere aquell pou d’esbojarrament: iqui era Mariona de Vadell? Allí s’alçava, visionària, proveïda d’un esburbat i fragmentari coneixement del final del Cisma, amb una irracional fe en l’ocult papat de Carrier… Com podia una persona morir per tot allò, enfonsat en els segles pretèrits? Vaig prendre una copa, a l’hotel, brillant de neons, ple d’accents de tot el món, de netedat, i dintre meu una dona morta feia dos-cents anys es debatia, brogent de desviada espiritualitat…
No hay comentarios