Sergi Pàmies. T’hauria de caure la cara de vergonya.

junio 1, 2007

Quaderns crema, 1986, 1987. 148 páginas.

PamiesThauria

Opera prima de un autor que ya lleva unas cuantas reseñas en este Cuchitril, y que empezó con fuerza. Dieciséis relatos bien trazados y con mucha fuerza. Veamos la habitual lista:

Sucursal
Algú Espera La Teva Trucada
Varsòvia
Memòria
Aniversari
Als Límits Del Fricandó
La Ruta Dels Caimans
Fetus
Apocalipsi
T’hauria De Caure La Cara De Vergonya
Caixa Oberta
La Tercera Edat
Sis Estrelles De Cinc Puntes
Poeta
Dominical
Cap D’any

Desde un director de sucursal que se esconde en un armario por miedo a que haya ocurrido un atraco, hasta un viajero de avión preocupado por dónde va la mierda cuando se tira de la cadena. También encontraremos un viejo que alquila recuerdos, mulatas de escándalo, apocalipsis inminentes y, dando título al libro, alcohólicos irrecuperables.

Pese a ser su primera obra algunos de los cuentos no desmerecen a los que ha escrito con posterioridad y la calidad media es bastante alta. Ya se apreciaba ese gusto por personajes que, sin ser perdedores, parecen arrastrar una extraña angustia vital. Aderezados con ese punto surrealista marca de la casa catalana. No cabe duda de que era un escritor que prometía lo que ha escrito después. Desde el Cuchitril seguimos recomendándolo.

Escuchando: This is tearing me apart. Australian Blonde.


Extracto:


No s’acabava de creure que la merda dels avions es desintegrés per l’espai. Més aviat imaginava la indignació d’un granger de Kentucky rebent, al bell mig de la calba, l’excrement provinent d’un Boeing de l’Air France. Va imaginar un vianant— comptable txec — que dissimulava amb prou feines una taca enorme i pudenta a la màniga de l’abric. Tornant a casa, li diria a la dona:

— Se m’han cagat a sobre.

— Qui? — preguntaria ella.

— No ho sé. Del cel. Una cosa molt estranya.

Va aixecar-se i va anar cap als serveis. L’hostessa va
somriure. Feia estona que havia finalitzat l’espectacle de les instruccions pràctiques per cas d’emergència. Cas d’emergència era el subtil eufemisme emprat per anomenar les catàstrofes, situacions de terror o imprudències temeràries per part del comandant. Les instruccions recomanaven l’ús d’una màscara d’oxigen i d’uns sostenidors salvavides inflables que, arribada l’hora del desastre, justificarien la normativa i poca cosa més.

Va preguntar on eren i l’hostessa va respondre que sobrevolaven Suïssa. Va entrar. Sentia una bola mòbil ballant-li a l’intestí. Va baixar-se els pantalons i va asseure’s. La tifa va caure com un obús. Va travessar un espès feix de núvols i va observar— com un saltador de vol lliure — el dibuix d’una serralada, la taca grisosa d’un llac i l’escama d’asfalt d’un cuc seguint el riu. Més endavant: les teulades d’un poble, l’església, un pàrking, el sostre d’un Peugeot amb una parella grapejant-s’hi, i paf. Fi del trajecte.

Va estirar la cadena i, després de rentar-se les mans, va sortir. Les hostesses preparaven copes de xampany. La rossa va explicar-li el costum de la companyia de convidar els passatgers els vols de cap d’any. Deferències de l’Air France.

Va tornar al seient intentant esbrinar quina de les hostesses era la més assequible. Trempava.

Compartia seient amb una dona gran, obesa i educada que tot just envolar-se va confessar-li en veu baixa que mai no havia sentit por de vjatjar en avió.

— Si Déu vol que ens estimbem, poca cosa podem fer-hi — havia dit.

Ell havia acceptat l’argument amb educada discreció, classificant-lo mentalment de «pessimisme resignat». Li agradava etiquetar les actituds i els comentaris de la gent que l’envoltava, més per un afany de distreure’s que per cap altra raó. Amb el temps, havia adquirit una sorprenent habilitat per copsar la intenció d’una conversa i definir-la amb dues o tres paraules.

3 comentarios

  • arrebatos junio 1, 2007en11:59 pm

    Reconozco que, cuando en su día leí este libro, allá en 1990, lo juzgué mal. Pensé que sería un avieso advenedizo, siguiendo la estela marcada por Quim Monzó. Con el tiempo ha demostrado sobradamente que yo estaba equivocado. Y lo celebro.

  • Palimp junio 2, 2007en11:53 am

    Yo que lo leo ahora, cuando está consolidado y además puedo leerme varios libros suyos seguidos, lo tengo fácil para opinar. Cuando nos encontramos con una primera obra es difícil saber si el autor es un imitador o va a tener voz propia.

    Como dices, celebremos que Pàmies no ha sido un imitador de Monzó, aunque la influencia está presente.

  • xaxa diciembre 30, 2013en1:15 pm

    Es una puta mierda de cuento

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.