Sebastià Sorribas. Viatge al país dels lacets.

abril 23, 2012

La Galera, 1969, 1973, 1976, 1978, 1980, 1981, 1982, 1984, 1985, 1986, 1987, 1988. 148 páginas.

Sebastià Sorribas, Viatge al país dels lacets
En busca del fuego

Sigo robándole a mi hija los libros que le regaló Mezkal de Sebastiá Sorribas. Aunque no tan famoso como el Zoo den Pitus su éxito de ventas es notable; 14 ediciones hasta éste de 1988 y es de suponer que siguieron más.

Estamos en Barcelona, cerca de la playa, pero en la prehistoria. Entre los laïtes, habitantes de la zona, vive una nena con habilidad para meterse en líos; la Bora. Su mamut ha realizado unos destrozos en el poblado y en consecuencia la han castigado expulsándola del poblado por un día. Pero el castigo se revelará un premio cuando conce a Tunk, miembro del poblado de los Lacets, que tiene grandes maravillas para enseñarle. Al volver, convencerá a algunos chavales para que la acompañen en un viaje lleno de descubrimientos.

No me ha deslumbrado tanto como el Zoo den Pitus, pero también se lee con gusto. En este caso también hay valores positivos que en esta sociedad postmoderna se verían como políticamente incorrectos. Fe en el progreso y ataques al hechicero de la tribu, representante del atraso en el que viven y fuente de miedo a lo novedoso. Como comparto la visión del autor, la moraleja no me desagrada.

Comparte con Rodari optimismo y fe en el ser humano. Sólo por eso ya merece la pena regalarlo a nuestros hijos.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (236/365)


Extracto:[-]

EL DOLMEN DEL GRAN ROCK
Ja hi tornaven a ser! Altra vegada els nostres exploradors havien emprès el camí riu amunt.
Els laïtes no es cansaven d’admirar tot el que veien, i només feien que preguntar a en Tunk sobre això, això altre i el de més enllà…
—Tunk, quin és l’animal que fa cu-cut? —Doncs és un ocell que es diu… cucut, és clar! —Guaita, Tunk! Aquest arbre té les branques que sembla que li caiguin! —És un salze. I ja un altre cridava: —Mira, Tunk, quins ocells més negres! —Són corbs!
En Tunk semblava saber-ho tot. És clar, ell havia viatjat tant!
Després de dues hores llargues de camí, arribaren a un lloc on el riu feia una mica de revolt al costat del qual hi havia un bosquet molt acollidor.
—Aquí acamparem! —cridà en Tunk—. Aquest indret el conec molt bé i podem estar tranquils: no tindrem visites!
Els altres no s’ho feren dir dues vegades: estaven can-sants de debò!
Encengueren un bon foc, soparen aviat i, apa, a dormir!
Abans, però, convingueren qui havia de fer les guardes per vigilar que el foc no s’apagués. Aquell vespre, tocà a en Tunk i a la Miló fer la primera guarda.
L’única manera de no adormir-se era passar l’estona xerrant. I això és el que van fer els dos minyons. La conversa, l’encetà la Miló:
—Ja tinc ganes d’arribar al teu país, Tunk! Si és veritat la meitat del que ens has contat, haurà valgut la pena fer un viatge tan llarg!
En Tunk rigué d’aquella mena de manera com ell ho
feia.
—Ja hi pots pujar de peus, Miló! Tot el que us he contat és la veritat! Oh, i encara hi ha moltes altres coses!
—Quines coses? -—féu la Miló—. Conta-me-les, Tunk! Va! —Oh, si te les digués no hi hauria sorpresa! —respongué en Tunk, tot rient—. A més, hi ha coses que no es poden explicar: s’han de veure per creure-les!
Els dos minyons restaren un moment silenciosos fins que la noia comentà, mig per a ella:
—Ja és ben estrany! Tantes coses que heu après, vosaltres, els lacets, i en canvi, nosaltres, tan endarrerits com estem! Fins i tot els olordetes saben més coses que no pas nosaltres!
En Tunk digué, aleshores, molt seriós: —Vosaltres, els laïtes, patiu d’un gran mal: us heu tancat al vostre poblat igual que el cargol dins la seva closca, i no voleu saber res de la resta dels homes. I això no és bo! No et creguis que totes les coses que sabem les hem inventades nosaltres, els lacets. És viatjant i coneixent altra gent que hem arribat a saber el que sabem. Quan vosaltres, els laïtes, us decidiu a fer les paus amb les tribus veïnes vostres, i no arrangeu les coses a cops de roc, aleshores podreu aprendre les coses que sabem els altres homes i aviat sabreu tantes coses com nosaltres, els lacets!
Quan en Tunk acabà el seu parlament, els dos minyons
callaren.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.