Paco Villar. Barcelona ciudad de cafés.

diciembre 20, 2019

Paco Villar, Barcelona ciudad de cafés
Viena edicions, 2013. 290 páginas.

Recorrido por una época en la que comenzaban los cafés en Barcelona. Está dividido en dos partes. En la primera nos da una visión global de cómo era Barcelona a finales del siglo XIX y comienzos del XX, en qué ejes se articulaba la vida social, qué cafeterías existían y algunas de sus características.

En la segunda se centra en diez cafeterías míticas y recopila anécdotas y datos curiosos de cada una de ellas.

El libro está bien, con abundancia de material gráfico (fotos de época, dibujos, carteles…) que es de lo mejor del libro. El texto, sin estar mal, da la sensación de ser en muchas ocasiones un copia y pega de la hemeroteca de la época, sin articular una narración. Así las pocas anécdotas interesantes se ven ahogadas muchas veces en un fárrago de información insustancial.

Pero en conjunto merece la pena echarle un vistazo, hay historias impagables.

Recomendable.

BarceloaCafes01

BarceloaCafes02

Els bars al Districte Cinquè.
El repertori pintoresc del carrer
Nou de la Rambla. El Petit Marsella
I LA LLEGENDA DE L’ABSENTA
En el bullit dels carrers del que aleshores s’ano-f I menava Districte Cinquè, els bars van adquirir i£ un colorit i un ambient únics. On n’hi havia més era al carrer Nou de la Rambla. Lany 1914 hi havia sis establiments que encapçalaven la seva denominació amb el nom de bar Colón (núm. 51), Esperanto (núm. 54), Ideal Room (núm. 10), London-Bar (núm. 34), Trink-Halle (núm. 2) i Parisien (núm. 6). Aquest darrer, que ocupava el lloc d’una antiga boti-llería anomenada La Veneciana (1899), el va inaugurar el 1905 la societat Casals i Guinot i fou el primer que utilitzà aquest reclam.46 El Bar Esperanto, situat enfront de la misteriosa Volta d en Cirés, era una antiga taverna que Rafael Moragas va començar a freqüentar quan era estudiant, pels anys del tombant de segle, i, encara que fos de manera esporàdica, va continuar freqüentant-la posteriorment.
Per trobar l’Esperanto en plena efervescència, amb la concurrència heterogènia i extravagant que sempre el va caracteritzar —assenyalava Moragas—, la millor hora era la de 1 aperitiu. «Allí había parlamentado con el grandilocuente Pepe Gil a) Lo Chil, con la respetable madre de la bella Chelito, que por ser coja, irrespetuosamen-te la motearon por La Romanones, con el popularísimo agen-te de canzonetistas y tangueras Copérnico Oliver a) El Gordito, con el banderillero Metralla, así como también con una pareja de baile que farmacéuticamente rebautiza-mos Las Aspirinas, y con Mary Alix, la Sevillanita, la Apachinette, el excéntrico parodista Pepe Marqués y otra gente no menos famosa y distinguida. Cuando en tan acre-ditado establecimiento nos persondbamos con Ramon Raventós, la bebida era solicitada en esperanto: Donaj un copaj de cazallaj Y el mozo respondía: Vaj! 0 bien nos pregun-taba: ,-Pernotaj? Y nosotros: Vermutoj Ello según el diner 0 que llevdsemos» El London-Bar, fundat per Josep Roca el 23 de juny de 1910, estava decorat seguint els cànons modernistes[…]


La fascinació pels paradisos artificials i l’esperit de modernitat
El cabaret estil Montmartre,
un al·licient nou per a una vida
nocturna delirant
r n certa manera, va passar una cosa semblant al yi que havia succeït amb les begudes americanes i ^f el whisky. La guerra accelerà d’una manera extraordinària un procés de difusió que ja estava en curs. I la intensa vida nocturna que es va originar fou el factor determinant d’aquest desenvolupament espectacular. Abans, l’usuari de narcòtics passava desapercebut, i ell mateix mirava d’ocultar aquesta circumstància de la mateixa manera que ho faria amb una mania o una excentricitat. El 1916 ja es consumia cocaïna i morfina de la manera més natural i en públic. Aleshores no hi havia cap impediment legal per experimentar, i el consum de drogues només comportava una transgressió de la realitat.3
Àngel Samblancat assegurava que la fascinació pels paradisos artificials es va escampar fins i tot entre les famílies més catòliques: «Lospolvos maléficos habían puesto a la jineta a casi toda nuestra ]uventud. El que no abusaba del famoso clorhidrato, se agarraba a la morfina. Gozaba la jeringa de Pravaz del mismo prestigio que ha adquirido la Star posteriormente. En los cabarets, las gran-des hetairas, ex queridas depohdas o ex criadas de bacala-dero, aunque no sabían si los números se leen de derecha a izquierda o de izquierda a derecha, pedían por refinamiento fresas al cloroformo y èter mezclado con chanipdn. Era un delino, aunque de estupidez mas que de otra cosa [. .] To-maban rapé blanco meretrices, curas, empleados de arbitnos, hasta guardias urbanos. Se servían unos la pdlida droga con una plumilla de oro, otros con un limpiaunas de marfil […]


Manuel Sugranyes , de torero a productor de revistes al paral·lel.
Els sindicalistes Àngel Pestana i el Noi del Sucre i les «oficinistes»
DE CA LA BRÍGIDA I CA L’ANGELETA
El grup dels toreros era el menys nombrós. Uns de Q\ tants que torejaven tres o quatre cops 1 any; uns t£ toreros tan o més pintorescos que els mateixos bohemis. Hi havia el picador Manolito Lifíàn i el famós Sacas, «el fenómeno Sacas, el torero cómico-bailable, que cura la neurastenici», segons deien els programes de les curses de vedells en les quals participava;26 el periodista taurí Eduard Pagès i els banderillers El Metralla, El Cerraji-llo i Giménez. Aquest darrer treballava durant la setmana en una fàbrica tèxtil. «Com que ell podia pagar el cafè i alguna vegada pagava el d’algun company seu, era considerat com una eminència i les seves paraules eren l’Evangeli. Pobret del «maleta» que hagués gosat contradir-lo. Hauria estat foragitat del grup sense contemplacions» 27 Manuel Sugranyes, el futur productor de revistes del Paral·lel, en va ser un dels membres principals: «En Sugranyes va passar de 1 estat de cira-botes al grau següent, de mosso d’estocs, i després al de banderiller. Havia actuat en diverses places dels voltants de Barcelona i va prendre 1 alternativa a la plaça de Vic» 28 Poc després Sugranyes va patir una ferida en un dit que l’obligà a retirar-se de les arenes: «Es va ferir en una cursa en què en punxar la bestiola, aquesta li escopí 1 eina enlaire. Ell intentà d’agafar-la al vol i es tallà un nervi» 29 El més curiós és que «feia de torero a estones, publicava una revista setmanal retolada Toros y músic balls, escrivia cuplets per a les cantadores de I Alcàzar Espanol, a dues pessetes la peça, i era admirador de Pius Baroja i de 1 Amichatis» 30
El Bar del Centro acollia també nua penya de lini-cionaris anomenada Los Boqucrones, i els líders sindicalistes Àngel Pestana i Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que es reunien tot sovint per fer un cafè, entre molts altres personatges anònims: «Per cert que el cambrer que els servia, un xicot bru i ferreny el nom del qual no recordo, sempre escoltava atentament el que deien els dos sindicalistes i segons es va dir després ell fou un dels pistolers del Sindicat Lliure que va prendre part en 1 assassinat del Noi del Sucre al carrer de la Cadena. Uns mesos més tard, treballant aquest cambrer al Lyon d’Or de la Rambla, uns elements del Sindicat Únic el van crivellar en una cantonada del carrer d’Escudellers» 31
A tota aquesta estrafolària parròquia hauríem d’afegir-hi la presència quotidiana de la Paquita, la Carme, la Lola de Sant Feliu, la Maria, la Margot, la Mercedes, la Tigre, la Xirgu, la Paulette. , totes prostitutes de dos dels bordells més populars de l’època: ca la Brígida, establert al carrer Unió núm. 12, i ca l’Angeleta, del carrer Penedides núm. 7 Feien cap al bar a última hora de la tarda i a la matinada. «Del bordell, elles [en] deien «1 oficina», i el treball que hi feien no els semblava pas més deshonrós que el de 1 oficinista. Com 1 oficinista, tenien reglamentades les hores de treball, de les tres de la tarda a les set del vespre, i de les deu de la nit a les quatre de la matinada. Totes, o gairebé totes, tenien un «amic» estudiant, periodista, crupier, que les esperava al bar per convidar-les al clàssic ressopó a Can Biel, al Buenos Aires o a Cal Manelet del carrer Sant Jeroni. Després del ressopó, el matrimoni incidental se n’anava a dormir en pau i gràcia de Déu, talment com els matrimonis veritables que crea l’Església, en col·laboració amb el jutge municipal. Aquelles pobres noies, després de vendre’s a tants homes cada dia, devien sentir, tal vegada per venjar-se de llur condició vil, la necessitat de donar-se cada nit al qui creien estimar» 32
La Paquita, una extremenya que tenia molt mala jeia, era 1 amant oficial de 1 amo del bar’ «Tenia una veu ronca, escanyada, de sifilítica. Era ordinària com un rot, esquerpa com un gat de teulada. Físicament era una noia més aviat magra —el seu amant, l’Esteve,

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.