Joan Triadú. Textos i pretextos de pedagogia.

marzo 11, 2012

Joan Triadú, Textos i pretextos de pedagogia
Eumo, 2009. 348 página.

Lo que es la ignorancia. Más de diez años siendo profesor en el CIC y justo cuando me voy descubro su historia y al autor de este libro, Joan Triadú. lo leí porque lo regalaron por navidades y como me leo todo lo que tengo…

Pues he hecho bien. Es una colección de textos, artículos, columnas, reflexiones, historias, con la pedagogía como tema. Fue un educador de pies a cabeza, defensor del catalán, que enseñó en la clandestinidad y director y fundador de la escuela donde yo enseñaba. Y si lo hubiera leído antes, hasta me hubiera sentido orgulloso.

Aprovecho para repetir lo que digo a los que me preguntan si los castellanoparlantes estamos perseguidos en Cataluña. No. En todos mis años de profesor en la institución pude dar mis clases en castellano sin ningún problema, en una escuela que fue pionera de la enseñanza en catalán.

Supongo que este libro no estará disponible en castellano, pero si pueden leerlo en catalán y están relacionados con la enseñanza, no lo dejen escapar. Muy recomendable.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (193/365)

Extractos:
Com a comentari a les llistes, el jove Artur Martorell deixa ben establert què es proposa: «Jo voldria que els nostres nois arribessin a tenir llibres per amics —sense deixar els de carn i ossos—, i que llegissin més, tot arraconant aquestes «pel·lícules escrites» i comencessin a entrenar-se a estimar la paraula per ella mateixa.»

Els qui avui són a les escoles
Hi ha xifres que són més rodones que d’altres. Per exemple, la xifra de 1975 sembla més definida, més decisiva, potser, que tot d’altres, més perdudes en la grisor dels anys, els quals ens costa de recordar llevat del cas que algun esdeveniment d’importància personal 0 col·lectiva ens els destaqui. Aquest de les dates és un dels problemes dels ensenyaments humanístics i més o menys relacionats amb la història. Cal una gran paciència per part de l’educador o del memorialista, i alhora un sentit bastant agut de la realitat, per a fer-se càrrec que els altres, siguin alumnes o públic, 0 simplement interlocutors, no estiguin familiaritzats amb el joc de dates que hom pot exhibir amb tota naturalitat i sense sospitar que hom hi pugui veure pedanteria.
Els qui avui són a les escoles, i que tenen, doncs, entre tres i setze 0 disset anys, han de fer un esforç, i l’hauran de fer els més petits que encara no estan en condicions de fer esforços d’aquesta mena, per seguir qualsevol explicació jalonada de dates, sobretot les contemporànies, les més familiars per a altres auditoris, ja més «històrics». Hom parla del «36» i es troba que l’alumne no sap ben bé si aquell any va començar o es va acabar una guerra. Perquè resultà que el «39» en van començar i en van acabar, de guerres, més 0 menys numerades. Si hom parla de la Primera Guerra Mundial, més val anomenar-la ja de cop «guerra del 14», com feia la gent sempre abans que hi hagués hagut la segona. Així, és preferible parlar de la República «del 31» que no pas enumerar les repúbliques que ens han afectat directament, per poques que siguin. I pertany a terrenys altament especialitzats, en aquests rams escolars, fer fites, a còpia de dates, de l’Estatut (del 32), del 6 d’octubre (del 34) 0 de la vaga dels tramvies (del 51), encara que siguin del domini i de la memòria de tanta gent.

Una persona de cultura
[… ] Tenir cultura és el resultat d’una propensió (potser innata, però, en general, adquirida) a interessar-se de debò en el conjunt de fets que Teilhard de Chardin anomenà «el fenomen humà». De tanta matèria, i entre tot el que ens interessa, cal escollir, i cal saber-ho fer. Així es construeix per a l’individu i, en aquest cas, doncs, per al mestre, la cultura.
Quan defineixo el mestre com una persona de cultura, em refereixo a la seva disposició, sempre en actiu, per adquirir coneixements generals sobre qualsevol aspecte del saber humà i de fer l’esmentada adquisició sense pretendre aprofundir en el tema i fins i tot mirant d’evitar l’aprofundiment; és a dir, l’abisme de l’especialització, obert, i l’avenc, a continuació, tancat, de l’erudició.
És a dir, no hi ha mestre si no hi ha l’anomenada —amb un pleonasme, com diu Pere Lluís Font—cultura general. D’aparença, tots els mestres titulars en tenen, de cultura general, però cal que la tinguin dinàmica, renovada constantment i no estacionaria, tranquil·la, un punt «superior». Els mestres de debò i del segle xxi, si voleu, no han d’ensenyar perquè saben, sinó que han de saber pel sol fet que ensenyen.
Cal aclarir que cultura general no es refereix a una cultura «rebaixada», ja que comporta l’assoliment d’una actitud infinitament apta per a la coneixença suficient (no convé que sigui «notable» i encara menys «excel·lent») dels grans espais del món de la cultura.
[… ] Potser no caldria recordar que res no serveix de res sense estimar. Però l’amor és pacient, digué sant Pau. […]

El català encara; la revista primiceraqueesvafer, pera úsgairebé intern, s’hagué de titular Resumen i només s’hi publicà en català un article meu a cada número, entre el 1955 i el 1958. Són articles de crítica literària i alguns assaigs breus de problemàtica religiosa 0 espiritual. M’hi sento, com sempre, crític literari i pedagog. Amb una llibertat que, si no tenia, em prenia, enfront de la restricció que imperava, envers les lectures, per motius morals i religiosos. Al meu despatx tenia, per cert, un exemplar, en versió original llatina de ïlndexlibrorum prohibitorum. Tanmateix, vaig dedicar un article a Camus, amb motiu del Premi Nobel. Camus, deia jo, «ha experimentat noblement la vida». De tant en tant, pels llibres que feia sortir a les classes, em renyaven. Alguna senyora—al CIC sempre hi va haver «les senyores», les bones vestals de la flama original del centre catòlic, al voltant de la fundadora— s’escandalitzava amb Laura a la ciutat dels sants, perexemple. Aalgunaalumnaqueem proposava fer la fitxa de control de lectures del curs d’alguna obra «dubtosa», jo havia dit a la interessada: «Llegeix-lo, però no l’ensenyis a la teva mare.» La meva pedagogia anava per aquí i— com venia a dir en la nota als «Punts d’actuació futura»— ens havíem d’obrir sens deixar-nos atuir.
Tinguem present que tant els infants com els adolescents són sensibles al tema, més que no sembla. No és fer-los un bé de tri-vialitzar la festa de Tots Sants convertint-la en «la castanyada» i prou: l’escola, a tots els nivells, ha de suplir, com en altres casos, l’absència de reflexió sobre el sentit d’aquesta festa.
No fa gaire arribà la mort d’un antic alumne nostre, Jaume Rodrigo Rubio, jove encara, al llindar de la primera maduresa de la vida.
Alguns companys seus de la seva promoció acudiren, plens de vida, a acompanyar-nos a la Celebració Eucarística, també plena de vida, de joia i d’esperança.
Vaig tenir la certesa que en aquell moment era per a tots present aquella pedagogia de la mort que sense por ens parla de l’esdevenidor i que sempre, sense oblidar i sense recança, ens ensenya a aprendre de la mort i ens educa en la fidelitat.
Volem, doncs, contribuir a donar el seu sentit a la festa amb les activitats escolars dedicades, com cada any, als alumnes, tot desitjant-vos una bona diada familiar de Tots Sants.

3 comentarios

  • Vigo marzo 12, 2012en1:36 am

    Desde luego el castellano no está perseguido al menos en la manera como creen los foráneos de catalunya. Yo mismo, me he encontrado que cuando voy a otras regiones de España he acabado defendiendo el catalán y el sistema lingüístico aquí establecido. Y digamos que a nivel de calle la tolerancia y convivencia de ambas lenguas es absoluta. Ahora bien, también es verdad que los organismos culturales suelen depender habitualmente de ERC (cuando gobierna el PSOE les suelen dar estas carteras) o de Convergéncia y desde ahí a mí personalmente no me gustan las pautas que se siguen.
    No estoy de acuerdo por ejemplo que en la Feria de Frankfurt donde invitaron a la literatura catalana no se invitase a los autores que escribían en castellano (yo al menos diferencio literatura catalana y literatura en catalán) y a veces también se quieren dar unas consignas para que los profesores den sus clases en catalán (y me refiero a nivel universitario, porque estoy de acuerdo con la inmersión lingüística). Ahí es cuando me parece que se intenta representar una Catalunya que no es la existente, y se genera un conflicto artificial.
    Personalmente me gustaría que no hubiera una edición en catalán y otra en castellano de periódicos como La Vanguardia, o el Periódico, sino que que que sería mejor solo una única edición en la que estuvieran presentes ambas lenguas. De la misma manera, creo que no estaría mal una mayor presencia en TV3 de castellanoparlantes. Creo que el uso de ambas lenguas en todos los estamentos como una cosa normal, sería el total reflejo de la situación de la calle, y además ayudaría a normalizar completamente la situación lingüística de Catalunya.
    Vaya… menudo ladrillo que te he puesto. Y eso que en mi blog intento no meterme demasiado en este charco.

    PD. Te dejo dos links curiosos para informáticos en los que seguramente te encontrarás reflejado je,je.
    http://unmundopeculiar.blogspot.com/2012/03/oda-al-informatico.html
    http://www.youtube.com/watch?v=ztkJRj6FZpo

    Y ya sabes, muchísimas gracias.

  • SU marzo 14, 2012en12:39 pm

    Ostres, Palimp! Quina il·lusió que m’ha fet llegir aquest apunt!!!
    Celebro que el llibre t’hagi agradat! Per a mi va ser un plaer treballar-hi, sobretot perquè jo no vaig ser mai alumna de la Institució, i tampoc mestra, ésclar!
    Demà a la tarda, a la Fuster, faig una xerrada sobre el senyor Triadú.
    Hi estàs més que convidat!
    Una abraçada!
    SU

  • Palimp marzo 14, 2012en7:38 pm

    Vigo, completamente de acuerdo. Sin meterme en jardines considero que en determinados ámbitos la excesiva protección del catalán ha hecho perder calidad a la cultura catalana (vg. el teatro). Pero en general el estado de la cuestión me parece correcto.

    Respecto al amigo informático, te recomiendo el enlace del que colgó el vídeo:

    http://lexsparrow.blogspot.com/2009/04/que-hacer-si-te-toca-arreglar-un.html

    Yo no sé por qué pero me ha tocado arreglar muy pocos ordenadores. He sufrido más abusos por parte de clientes (cómprame tú los cartuchos de tinta, que entiendes más) que de amigos o conocidos.

    SU, lo vi en tu blog y en otra parte que no recuerdo. Me encantaría ir, porque realmente me sedujo Triadú. Imagina mi rabia al conocer a la persona cuando a) dejaba la institución y b) había fallecido. Un gran libro. Por desgracia mis obligaciones paternales me impiden asistir; a esa hora ya estoy preparando cenas, y la Fuster me pilla un poco a desmano. Si no, aunque sólo fuera para saludar me presentaba.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.