Imma Monsó. Com unes vacances.

marzo 16, 2012

Imma Monsó, Com unes vacances
Edicions 62, 2002. 316 páginas.

No lo compré, lo encontré en la calle, así que fue toda una sorpresa.

Poltern tiene una extraña fobia a las repeticiones, vive en el campo como puede. Glenda es una psiquiatra en crisis que decide tomarse un año sabático. Dos personajes así parecen condenados a encontrarse.

Me gustó la historia y el lenguaje, pero el final no me acabó de convencer. Los protagonistas enseguida se hacen simpáticos y los diálogos están llenos de ingenio.

Curiosidades de la vida dentro de poco compraré el último libro de la autora para hacer un regalo.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (198/365)

Extractos:
Eren ganduls i inconstants en el treball, però regulars en l’assistència. Cada dia, milers d’estudiants de música decideixen abandonar els estudis (més encara, la majoria de gent ni tan sols els comença). Ells, en canvi, insistien. Eren impuntuals de manera puntualment esglaonada. Sovint Poltern s’havia preguntat com s’ho feia l’últim que entrava per arribar després del penúltim però abans del final de la classe, i de vegades havia intentat sorprendre els alumnes amb un final brusc, deixant un exercici a mig fer, una paraula a mig dir per acabar abans que arribés l’últim —que, d’altra banda, no era mai el mateix—. Però mai arrodonia la proesa: l’últim sempre aconseguia arribar l’últim.
Més d’una vegada, Poltern hauria volgut cometre un crim espantós. Però s’havia contingut. Es va alegrar d’haver-ho fet. Al capdavall, aquell era el darrer dia de curs. Ja només li quedava la feina, no menys horrible, de corregir les composicions que li havien presentat uns quants dies abans, i perdria de vista per sempre més aquelles vint mirades momificades que es multiplicaven i es dividien constantment, perquè alguns tenien dues mirades, una d’esquerpa i una d’aplicada, o bé una de púdica i una de pocavergonya, i d’altres —la majoria— no en tenien cap, de mirada. Només tenien ulls.
Encara faltaven trenta minuts per acabar la classe quan Poltern va completar a la pissarra, per enèsima vegada, un dibuix del cicle de quintes i, assenyalant-lo, els va recordar la necessitat de memoritzar-lo per col·locar correctament les alteracions en una armadura.

—Mirava la televisió a totes hores, per posar-me al dia.
—Oh! —va dir Glenda en descobrir una Charlotte amb xocolata de guanaja que li havia passat desapercebuda anteriorment.
—Si podia mirar un programa que tingués la màxima audiència, el mirava. Quan anava a la llibreria demanava directament un best-seller, tant se me’n donava l’autor: em reconfortava saber que hi havia milers de persones llegint el mateix que jo. Només la música s’apartava d’aquest procés; era exigent i crític amb la meva feina i amb els meus gustos musicals. Al capdavall, era la meva especialitat. Però, en tots els altres camps, m’entusiasmava amb la gent ordinària, les vides vulgars, els pensaments clònics, les idees preconcebudes que jo mai havia rebut… Aspirava secretament a la màxima ordina-riesa. En fi, la rebel·lia de l’adolescència, ja saps. Volia ser normal.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.