Mireia Vancells. El secret de la germandat.

noviembre 28, 2022

Mireia Vancells, El secret de la germandat
Bubok Publishing, 2009, 2010,2013, 2020. 248 páginas.

Ferran es un niño que fue abandonado en un convento. Crecerá bajo la tutela del monje Fra Guillem y aprenderá nociones de medicina. Por otro lado Simó, un joven de buena familia, sufre una enfermedad durante las invasiones napoleónicas. Sus destinos se entrecruzarán por culpa de un desafortunado incidente.

Como en otras novelas de la autora se van alternando los dos puntos de vista, aunque es el de Ferran el que tiene mayor peso. Hasta muy avanzado el libro no descubriremos las causas por las que se juntan sus caminos, aunque hay pistas suficientes por el camino.

Muy entretenida, como es marca de la casa, aprovecha para criticar los desmanes de los franceses cuando ocuparon nuestro país, y para regalarnos buenos personajes como ese Fra Guillem, ocupado en hacer ciencia donde menos se dan las condiciones para hacerlo.

Bueno.

—Pot combregar? —li van preguntar a fra Guillem.

Ell, una mica molest i nerviós, perquè tot allò que estaven fent només aconseguia alterar encara més l’estat deplorable del pobre pacient, va fer enèrgicament que no amb el cap. Llavors li van administrar l’extremunció amb els olis rituals i es van retirar a l’església a pregar.

Fra Guillem no es va separar del malalt en cap moment. Va instal·lar un parell de matalassos al terra de la infermeria, i allà es van quedar, moribund i infermer, durant tota aquella llarga agonia. El meu tutor es va dedicar en cos i ànima a tenir-ne cura i a procurar-li una mort digna i acompanyada. Li posava draps mullats al ventre, al front, als canells i als turmells per fer-li abaixar la febre. Li donava glops d’aigua de sàlvia, que fra Mateu invariablement vomitava de manera immediata. Li deia paraules de consol a cau d’orella i li agafava la mà. L’ajudava a treure, posant-li la palangana sota la boca i subjectant-li el cap. Fra Guillem, fins i tot, va intentar posar-li una lavativa d’aigua de romaní amb oli, però no va servir de res. Jo a estones m’ho mirava des de la meva llitera i com que a la infermeria hi havia tanta agitació, no m’adormia fins ben tard.

La febre seguia mantenint fra Mateu en un estat de semi inconsciència. Els vòmits eren cada cop més freqüents, debilitaven el malalt d’una manera inhumana, ho deixaven tot brut i esquitxat i la infermeria s’omplia d’una pudor de putrefacció i d’excrements que donaven la sensació que aquell pobre home ja era mig mort i que ja s’estava podrint per dins.

Van ser tres dies de molt de patiment per a tots els pares i tots els germans. Fra Mateu es va debatre entre la vida i la mort amb uns turments esgarrifosos que van omplir la cartoixa de crits i de laments d’aquell pobre desgraciat, que sentint el martiri i la proximitat del seu final, es queixava; i al final, per sort per a ell, el tercer dia a mitja tarda, el jove fra Mateu va morir.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.