La Magrana, 2024. 290 páginas.

La protagonista sufrió abusos cuando era niña por parte de uno de sus hermanos, lo que provocará una crisis personal y familiar que irá encarando con todas las herramientas a su alcance.

Aunque es una novela no está centrada en la parte narrativa, es casi un manual de cómo enfrentar una situación tan dura y complicada. La importancia de aceptar lo que pasó y ser capaz de reconstruirse, lo difícil que es contarlo a la propia pareja y, todavía más, a los padres. El enfrentamiento con el victimario.

A pesar de la dureza del tema, la autora consigue transmitir la sensación de que es posible enfrentar todos esos problemas y poder llevar una vida normal. Herida, pero siguiendo adelante.

Bueno.

Rosa li va insistir que no era bo per a mi ser tan reservada, que potser m’aniria bé parlar amb el psicòleg de l’escola a veure si m’ajudava a obrir-me. A la mare li va semblar bona idea. Van acordar que faria una sessió amb ell i després valorarien si continuava o no. Jo m’ho escoltava tot en silenci, observant Rosa i els gestos que feia amb les mans per a convèncer la mare. Jo no volia anar al psicòleg, li demanava amb la mirada. Els xiquets de la classe pensarien que estava boja. Vaig mirar Rosa suplicant, però no va servir de res. Em va acariciar els cabells. «Ja veuràs que t’anirà bé», em va dir.
Rosa, a classe, mai m’obligava a fer res que no volgue-ra fer. M’ho llegia a la cara. I sempre em deixava anar al lavabo quan ho necessitava. Si tornava a tindré pipí pocs minuts després d’haver vingut del lavabo, li ho demanava i em deixava anar-hi de nou. Un dia recorde haver-hi anat fins a quatre vegades seguides, era picar la porta per a entrar a la classe i haver d’eixir corrent una altra vegada. Quan repartia les fitxes o els jocs per a jugar durant Festona de relaxació després de dinar, sempre començava per mi i de vegades em demanava que l’ajudara. I jo em sentia especial.
Un dia va arribar a classe entusiasmada. A l’escola s’organitzaria un concurs de poesia, totes les classes hi participarien i nosaltres ens ho passaríem molt bé escrivint. Jo mai havia escrit un poema. Veure Rosa com n’estava d’emocionada pel concurs me’n va convèncer. Vaig arribar a casa i vaig buscar el meu diari; estava tan nou que em va fer pena guixar-lo. Així que amb un full de paper quadriculat vaig començar a escriure frases i més frases, primer inconnexes, i després les vaig intentar ordenar fins que a mi em va semblar bonic. L’endemà al matí, només entrar a la classe, vaig traure el full amb el poema de la motxilla de tela blava texana on carregava els llibres i les llibretes, i amb veu decidida li ho vaig ensenyar. El va llegir de pressa, se’m va quedar mirant, el va tornar a llegir i en mirar-me vaig veure als seus ulls una brillantor que no li havia vist abans. Em va fer una abraçada que encara ara recorde. El primer contacte amb els seus braços va fer que el meu cos fes un saltiró cap enrere, involuntari. Vaig deixar que els seus braços m’envoltaren amb precisió generant-me benestar, aquella escalfor de desitjar quedar-me amb ella. Feia olor de llessamí. Va posar les seues mans a les meues galtes i em va dir alguna cosa semblant a «mai he llegit un poema tan bonic», i em va fer un bes al front. L’endemà, quan tothom havia presentat el seu poema, en va escollir alguns per a llegir-los en veu alta. I el primer va ser el meu. Vaig somriure, tot i els nervis. Vaig alçar-me de la cadira d’un bot i el vaig llegir per a tothom amb veu decidida. No sentia vergonya. El vaig llegir amb tota la intensitat que em permetia la gola. Quan vaig acabar em van vindré els nervis, no gosava alçar els ulls del full. Fins que van sonar els primers aplaudiments i là resta de companys s’hi van sumar. I així és com vaig començar a fer poemes, i els escrivia al marge dels fulls de la llibreta, a classe. Encara els conserve. Escriure em divertia i em feia pensar en com dir les coses amb decisió; potser era la manera perquè els adults escoltaren.