Anagrama, 2019. 192 páginas.

Colección de cuentos que, al compartir escenario y personajes, conforma una novela con su propia unidad narrativa. Un pueblo de montaña en el que los elementos (nubes, hongos) tienen cosas que decir. En el que los muertos caminan al lado de los vivos con ganas de hablar y se conocen entre ellos. Y en el que las pequeñas batallas cotidianas, el desamor, las envidias y el salir adelante conforman el día a día.

Muy buen libro. No todos los cuentos me han gustado por igual, pero los relatos en los que gana el initimismo (pienso en Les estovalles blanques, madre enfrentada a su soledad, sus recuerdos y el cuidado de los niños o El ball de la civada con su personaje atormentado perfectamente delineado) la autora alcanza niveles de excelencia.

El conjunto está muy bien balanceado y es un disfrute leerlo. Además me quitó el mal sabor de boca de un libro anterior.

Muy recomendable.

Que jo m’hauria donat tota, si ell ho hagués demanat. Que a vegades no podia més, de tant guardar les mans sobre els genolls. De tant guardar la llengua dintre de la boca. De tan fort que em bategava el cor, de tota la por i totes les ganes de les seves mans. Que vam festejar els diumenges de vora tres anys. Un darrere l’altre. Menys els mesos que s’afaitava el cap. S’afaitava els cabells una vegada l’any. I se li veia tot el crani, tota la closca, encara que jo, mentre festejàvem, no l’hi vaig veure mai. Se’ls esquilava curts, com qui poda un arbre, deia, que en surten enfortits. Revitalitzats. A punt per fer branques noves i fruit. Perquè tenia uns cabells molt bonics, en Domènec. Daurats com el blat i les canyes. I molta por de perdre’ls. I aleshores, quan s’afaitava, es tancava dalt a Matavaques, que és el nom de casa seva, de casa nostra, prop de dos mesos, perquè ningú el veiés, fins que no tornés a tenir un dit i mig de cabells. I dos mesos l’any, jo plora que plora cada diumenge. I la tieta Carme, que em deia, presumit, havies de buscar-te un pagès presumit? Perquè la tieta Carme volia un marit per a mi que fos de Ripoll, o de Vic, un comerciant, un farmacèutic o l’encarregat d’una fàbrica, com el pare. Però sempre tornava. Nou i arreglat i carregat de flors i de somriures i de poemes sobre la tristor de la soledat, i jo el perdonava. M’oblidava de tota la pena i tota la ràbia, i m’empassava la fel i les amargors com una medicina. Jo, que els dos últims mesos només havia fet que imaginar-me que no tornava, veure’l agafat a la cintura de qualsevol altra, estimbat darrere una vaca. Jo me’l mirava amb ullets de vidre que, de tan brillants, se’m trencaven. El repassava com si fos una gata que volgués menjar-se’l, tota plena i tota resplendent, i obria els llavis en un plany perquè estengués la mà més avall, perquè em clavés més fort
contra el seu pit i m’arrabassessin amb més fermesa el delit aquells braços tan forts. I aleshores una tarda de passeig ho va dir, jo tenia vint-i-cinc anys i el cor se’m va trabocar com un remolc: «He pensat si et voldries casar amb mi.»
Ja me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono. I que no m’estimava prou, com, de fet, no estima prou cap home. El meu cos estava tan a punt. Tan ple de por i alhora tan ple de frisança, tan ple d’amor que arraconava els temors, com si els temors fossin un grapat de rates penades. I com em va fer passar a mi a davant. No m’agafis, em deia. A l’hotelet de Ceret on vam anar de lluna de mel. Que no ho sàpiguen les dones de la recepció, que som acabats de casar, que pensaran coses. Que somriuran per sota el nas. A mi tant se me’n dona, que pensin coses! Et clavaré una bufa si no t’arrenques aquest somriure, deia. I vaig entrar a l’habitació jo primera, i vaig esperar tota una mitja hora, i aleshores va pujar ell, que havia anat al cafè, i em va dir que per a l’amor ens esperaríem al vespre. I ens vam esperar asseguts. Jo volia parlar de coses, jo volia donar-nos la mà, jo volia passar junts la por i els nervis i l’emoció, i ell que fumava i que callava, estirat al llit, vestit, i amb un braç sobre la cara, que si jo m’estirava vora seu, s’aixecava.