Gabriel Janer Manila. Han plogut panteres.

abril 29, 2021

Gabriel Janer Manila, Han plogut panteres
Nova Terra, 1971. 162 páginas.

Narración de un parricida que rememora el pasado, las humillaciones que recibió de su padre, recuerdos del pasado mezclados con un presente alucinado donde todo parece formar parte de un mal sueño.

Me encontré este libro encima de un banco, estaba empezando a llover. Lo rescaté de la humedad y el título me llamó la atención lo suficiente como para leerlo. Al hacerlo lo terminé de desencuadernar porque se trata de esos libros viejos de mal papel que amarillea y se descompone.

Me ha costado leer el mallorquí de Gabriel, aunque utiliza el lenguaje con una finura que es muy atractiva. Entre el presente sin futuro y la juventud sin destino del pasado se traza un paralelismo derrotista. Pero cuidado, ya sabemos que los narradores no son del todo fiables.

Una lectura por sorpresa muy agradable.

Na Martina era foquera i atractiva. Hi hauria tot un rosari per contar. El meu pare hi anava cap fuit. No era mal de conèixer el dia que li picava la mosca. El veies re-molest i nervios. Aquell dia, la visita als malalts era més llarga perquè parava a casa de la madona Angelina. La gent ja ho sabia i no en feia cas. «El metge s’ha aturat a baratar l’aigua del canari», afirmaven. Però la madona, que era més viva que una geneta, sabia donar-li amb comptagotes aquella aigua de la qual el pobre pare estava assedegat. «Com més el racionaràs —aconsellava—-, més el tendrás a dins el bossot. No el deixis venir cada dia, creu-me. Prest se’n cansaria».
Na Martina es convertí en una llepolia. El meu pare no podia passar sense aquella droga, una mena de mesca-lina vivent sota les formes rodonenques d’un cactus de carn. A la seva vora, sobre el seu eos, amb aquella dona sota el seu pes feixuc, sentia la desaparició de la consciència i s’oblidava de la realitat.
Les males llengües deien que li daren un mal bocí, al pare. Tenia els ulls vidriosos, tous, amb la mirada del color de l’àcid lisèrgic. Era l’hora en punt. La madona sabria aprofitar-se d’aquell embruixament. Calia posar fil a l’agulla i pegar, bonament, les primeres puntades.
«A vostè l’hi dic, secretament. A na Martina li ha sortit un senyor ciutadà carregat de diners. Pas ànsia de descobrir-lo perquè és un home casat, amb fills. La senyora té un mal dolent, no hi ha salvació possible i aquest pobre home fa quatre mesades que begola. És un senyor molt conegut. Si la meva filla accepta les seves ofertes, serà una senyora. Anit passada vengué de Ciutat per conversar amb ella i li prometé un xalet a Cala d’Or
amb aigua corrent. El portava retratat i semblava de cine. Na Martina va estar a punt de fer la cuca-molla, metge. Jo l’avís, perquè li vull bé i m’agrada per gendre, encara que sigui per rodones criminal. Faci el cap viu perquè l’hi fotrà, miri l’hora en què dic. La meva filla és giradissa com la fulla de l’om i no em vendria de nou que, amb molt bones paraules, el dia menys pensat l’enviàs a fregir ous de lloca.»
La vella Angelina tenia la mà trencada per aconseguir el que volia. Prest, posà els fonaments de la casa que pagava el meu pare i estava satisfeta, embeguda d’una alegria greixosa que li vessunyava sobre aquella cuirassa d’alcavota. Desiara, el meu pare es trobava mancat de diners. Paraven les obres i compareixia, de bell nou, el senyor casat que tenia l’esposa malalta i que feia mesos que no usava del matrimoni. El pare començava a anar malambrós i es tornava sulla la seva conversa i tenia fretura de buscar diners. És una imatge que no podré oblidar mai, ene que ho vulgui. Feia la impressió que estava agafat, amb les sabates plenes de foc, en una gàbia engañadora, entollat en una fanguera de la qual no sabia sortir.
Les veïnes, sempre missères, assedegades de tragèdia i de males noves, preguntaven deixondides, ulls espolsats, llengües de ferro:
—Tendreu una casa que serà una «hermosura».
—Com es veu que teníeu un bon racó, madona Angelina.
—Qualsevol diria que us heu dedicat al contraban…
—Fent feina, no és gens fàcil acaramullar tants de diners.
—Serà que na Martina es vol casar…
La vella somreia i les burlava, en la resposta:
—Na Martina no es casarà mai. La meva filla té vot de castedat.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.