Proa, 2006. 240 páginas.
El título lo dice todo, antología de la poesía catalana, y el redonchel de la portada nos indica su público, los estudiantes de bachillerato. Pero para un curioso como yo qué mejor que una buena selección para tener un panorama de la lírica de mi hogar de acogida.
Cada periodo histórico está acompañado de un texto introductorio, que viene muy bien a los gañanes como yo, y cada poema tiene una glosa y algunas actividades a realizar que a mí me han sobrado completamente, pero que supongo que a los docentes les viene de perlas.
En cuanto a los poemas, excelentes los del siglo XX y el resto, aunque están bien, no es que me hayan emocionado particularmente. Por ejemplo, de March, de quien leí la obra completa, el poema seleccionado no me dijo demasiado.
Bueno.
Floral
La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s’amaguen
els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l’edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies i flors i fulles, el record
que se me’n va, de tan confús, cap al futur,
se’m fa desig, i la memòria em verdeja.
Els amants
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.
No hay comentarios