Sergi Pàmies. Infecció.

agosto 25, 2006

Quaderns crema, 1987. 142 páginas.

PamiesInfeccioVíctimas del absurdo

Había oído hablar mucho y bien de Sergi Pàmies y quería saber de primera mano si los elogios que recibía eran justificados. Como mis lecturas están demasiado sujetas a la disponibilidad de títulos en los mercados de saldo aprovecho las visitas a las biblitoecas para tener más oportunidades de elegir. En la biblioteca que queda al lado de mi nueva casa hay bastantes libros de este autor y decidí empezar por uno de los primeros.

En Infecció podemos encontrar los siguientes cuentos:

L’ànima Del Llobarro
Cambrers
Fosforescència
El Nyu
Angular
Sobrassada
Formació Professional
La Muntanya Russa
Vertical
Efectes Secundaris
A Nivell De Croissant
Planta
Impossible Morir-Se Per Culpa D’uns Fideus

Como en Quim Monzó nos encontramos muchas situaciones absurdas: Un escritor que cada vez que intenta escribir lo que hace es dibujar, un bar en el que aparece de repente un Ñu, una planta que hermosea con las mentiras e incluso el sueño de cualquier hombre, un perfume que vuelve locas a las mujeres. Pero los protagonistas de este libro son tímidos, apocados, melancólicos; víctimas de las circunstancias en las que están inmersos. Son incapaces de increpar a un camarero que tarda lo indecible en preparar un simple bocadillo de sobrasada, o de abandonar a un suicida que han confundido con su padre.

Lo cotidiano es extraño. Así nos lo hace ver Sergi Pàmies llevándonos de la mano a un mundo surrealista que parece encontrarse a la vuelta de la esquina. Coincido con todos aquellos que lo han elogiado y proseguiré leyendo sus libros. Seguiremos informando.

Escuchando: Suite nº 1, Obertura. Juan Sebastián Bach.


Extracto:


M han regalat una ampolla de colònia. L’anunci diu que dues gotes són suficients per seduir un excèrcit de rosses. Aquesta nit, després de repensar-m’hi molt, me n’he posat a la nuca, als braços i al pit, com l’home de l’anunci. He sortit al carrer a l’hora que els taxis són plens de gent amb greus dificultats per pronunciar una adreça. Durant una estona, he caminat sense saber on anar. Sentia la fragància, una mena d’olor dura, excessiva. Me n’hauria entomat, però, mentre travessava l’avinguda, un cotxe llarg i negre ha estat a punt d’atropellar-me. Afortunadament, ha frenat a temps. He sentit com s’obria una de les portes i he vist com, per aquest ordre, en sortien: la cara d’una rossa amb ulleres de sol, una cama embolicada en una mitja fosca, un vestit curt i vermell i, finalment, una altra cama idèntica. D’una altra porta, n’ha sortit un xofer d’uniforme. M’ha preguntat si m’havia fet mal. He dit que no i la rossa m’ha convidat a pujar. L’interior del cotxe era encara més llarg i negre que no l’exterior. Nevera, televisió, seients tapissats de pell i una llum sorda, de pub. La rossa s’ha tret les ulleres i ha arrufat el nas. La mirada se li ha il•luminat agradablement. M’ha afluixat el nus de la corbata i ha dit que li agradava molt l’olor penetrant del meu cos perquè era intensa com la nit. Després s’ha despullat. Jo també. El cotxe era prou ample com perquè ens hi estiréssim i ella es posés sobre meu, i viceversa. Seguint una ruta de carrers deserts, hem arribat al punt en què les ungles es claven a l’esquena, les cares es transformen en ganyotes de*boca oberta, els ulls es tanquen i la respiració es torna intensa i canina. Ha estat fantàstic. No ens ho hem dit perquè, de vegades, no cal parlar. Ni preguntar per la mena d’orgasme, ni excusar-se per haver-se agafat violentament pels cabells. Ens hem vestit i el cotxe s’ha aturat davant la marquesina d’un hotel. El xofer ha obert la porta. He baixat. Per la finestra, la rossa m’ha demanat d’esperar-la al vestíbul. «Tornaré de seguida», ha dit. També ha confessat que la meva aroma tenia la dolça violència d’un perfum d’home. Mentre se n’anava, he decidit posar-me colònia cada dia.

A la recepció de l’hotel, m’han confós amb algú i m’han dit que la festa era al saló de la segona planta. Hi he pujat amb ascensor. Quan s’han obert les portes, m’esperava una cambrera amb una safata carregada de copes. N’he agafat una: còctel de xampany. He somrigut als que em somreien i he contestat «bona nit» als que m’han dit «bona nit». Hi havia gent, no excessivament elegant però sí amb prou diners com per permetre’s el luxe de menjar canapès a les tres de la matinada. M’han presentat un director d’orquestra, un capellà, una professora de ceràmica, un editor, la mare d’un actor i, finalment, una dona rossa. Bé, de fet, no era una dona. Una dona és algú com la meva germana, com la caixera del supermercat, com la cantant del conjunt de moda o com una nòvia per fotografiar-la llepant un gelat de vainilla. Però ella no era res de tot això. Tenia un nom alemany i els ulls del color del mar als mapes mundi. Jo no he parlat. Ella s’ha acostat i m’ha preguntat si la colònia que duia era Paco Rabanne. O Drakkar negre. O Borsalino. O Mark Cross. He dit que no, però ella ha insistit. Si no era Marbet Man, ni Brando, havia de ser — per força — Enrico Coveri o Nino Cerruti. Tampoc. Hem sortit del saló i l’he acompanyat fins una habitació plena de maletes obertes. Ha estat una cosa ràpida; drets, sense treure’ns la roba. El temps suficient com per adonar-se que ja era massa tard per adonar-se que ja era massa tard. He sortit satisfet després que ella m’assegurés que, en les distàncies curtes, és quan un home se la juga.

La rossa del cotxe llarg i negre no tornava. L’he esperat assegut en un sofà del vestíbul fins que me n’he cansat i he tornat a la festa de la segona planta. Aquesta vegada no he begut però he conegut molta gent. Els he saludat i m’he presentat cada vegada amb un nom i una professió diferents. Després d’una hora de repartir mentides, he topat amb l’escot del vestit d’una dona rossa de metre noranta. Ens hem mirat i, perla manera com ha arronsat el nas, m’he ensumat el que passaria. La veritat és que estava cansat. Tant com per pensar que, potser, hagués estat més prudent deixar-ho per una altra ocasió. No l’he sabut convèncer. Mentre pujàvem al terrat, m’ha descordat la bragueta. M’ha dit que la meva olor li recordava colònies com l’Uomo Gerhardini, Andros, Oleg Cassini, Percursor Man, Ar-rogance, Sagamore, Gucci, ….

16 comentarios

  • M agosto 25, 2006en6:01 pm

    La Gran novela sobre Barcelona, también de cuents, tiene algunos magníficos. Y «Debería caérsete la cara de verguenza» igual. No es un autor redondo, pero sí tiene muy buena mano para la narrativa corta. Muy recomendable.

  • solodelibros agosto 26, 2006en9:33 am

    Yo he leído «El último libro de Sergi Pàmies» y «La gran novela sobre Barcelona», ambos en castellano, claro, porque no domino el catalán. Es un autor de mis preferidos; me recuerda un poco a Monzó, pero quizá más amargo, más caústico, y con pasajes mucho más poéticos que aquél. Me parece un autor imprescindible en el panorama literario español, tan necesitado de historias inteligentes y escrituras arriesgadas.

  • Sergi Bellver agosto 26, 2006en3:08 pm

    Conozco más la obra de Quim Monzó que la de mi tocayo Pàmies, pero tengo la sensación de que el primero va decayendo y el segundo dejándome un aguijón que apetece rascarse, descubrir. Aparte, aunque, por lo que veo,eres una de las bitácoras más enlazadas de lo virtual literario, y no soy afecto a las mayorías (de puro rebote), creo que voy a colgar un atajo a tu cuchitril en mis alas, porque vale la pena redundar en la visita a estos lares. Un saludo.

  • Palimp agosto 26, 2006en6:30 pm

    M, Es un placer volver a verte por aquí. Se echan de menos tus cuentos… Coincido en que Pàmies no es un escritor redondo -al menos en todos sus cuentos- aunque acierta de lleno en muchos de ellos. Dentro de poco comentaré una novela corta suya bastante buena y La gran novela sobre Barcelona también caerá en breve.

    Solodelibros, siempre he dicho que una de las ventajas de haberme venido a vivir a Barcelona es el haber aprendido el catalán y poder leer a Monzó, Moliner y Pàmies en su lengua original (aunque ya había leído todo Monzó en castellano). Como dices, se parece a monzó, pero con un timbre propio muy característico.

    Sergi, en mi opinión no creo que Monzó esté decayendo. ¿Has leído El mejor de los mundos? Creo que contiene algunos de los mejores cuentos de Monzó… Gracias por el atajo 🙂 No sé si estoy muy enlazado, pero como podrás ver aquí estamos en familia.

  • Francisco Ortiz agosto 26, 2006en7:42 pm

    Este es uno de los pocos escritores que parece que sí tienen un mundo propio.

  • Palimp agosto 27, 2006en8:48 pm

    Propio e interesante, sí señor.

  • RUFUS agosto 30, 2006en5:40 am

    Hace mucho que leí este libro pero todavía recuerdo que me dejo muy buen sabor de boca. Es muchísimo mejor que “La primera pedra” (el libro precedente).
    Recuerdo que hace tiempo que escuchaba a Monzo y al propio Pàmies en sus apariciones sarcástico humorísticas en Catalunya Radio, menudo par de cracks. No tenían desperdicio, y Monzo con Ampar Moliner (otra buena escritora del estilo) también resultan de lo más brillante.

    (me gusta el zumo de melón y quería compartirlo con ustedes (no el zumo, sino la información))

    Salut

  • pies diminutos agosto 31, 2006en12:57 pm

    Mira, no sé porqué, pero yo siempre preferiré a Quim antes que a Sergi, aunque me encanten los dos!

  • Palimp agosto 31, 2006en2:19 pm

    Pues sí, Rufus, el trío calavera formado por Monzó-Moliner-Pàmies no tiene desperdicio. Sobre Moliner haremos un especial en breve, no te lo pierdas. A mí también me gusta el zumo de melón pero ¿Dónde se encuentra? Un abrazo.

    Pies diminutos, yo también prefiero a Quim, el mejor cuentista contemporáneo del mundo.

  • Laura noviembre 13, 2006en12:30 am

    Palimp: Acabo de llegir un llibre que es diu Bestioles de Tana Marcé (Ed. Moll)i està en la mateixa línia del trio calavera. Crec que també té qualque cosa publicada a Quaderns Crema. Miraré de trobar-lo.

  • Palimp noviembre 14, 2006en10:55 am

    Pues nada, apuntada queda y gracias por la recomendación.

  • Alejandro noviembre 17, 2006en2:15 pm

    A Sergi Pàmies no solo hay que agradecerle sus cuentos. Sus traducciones, para Anagrama, de la obra de Amelie Nothomb, son espléndidas. Saludos y feliz lectura.

  • Laura noviembre 18, 2006en3:42 pm

    Si menges una llimona sense fer ganyotes… un deu.

  • Palimp noviembre 20, 2006en12:35 pm

    Lo vi el otro día en el FNAC y estuve en un tris de comprarlo… tu comentario me anima a hacerlo.

  • aner enero 15, 2007en10:59 am

    Me faltan menos de 20 paginas para terminar Si menges una llimona… y es una auténtica delicia. Eso es disfrutar de leer. Por favor Pàmies, que no sea el último.

  • Palimp enero 17, 2007en10:59 am

    A todo el mundo parece gustarle… no tardará mucho en caer.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.