Edicions 62, 2007. 396 páginas.

Torrente subterráneo

EL azar te trae de vez en cuando regalos inesperados. Compré este libro casi como relleno para conseguir el iPod que regalaban, sin saber nada del autor ni de su obra. Ha resultado ser un libro estupendo.

Andreu y su prima Nuria viven con sus tíos en una masia durante la posguerra. El primero porque su padre está en la cárcel y la segunda porque sus padres han huído a Francia. El paso de la niñez a la adolescencia, la entrada en el mundo de los adultos, se desarrolla en un ambiente marcado por la guerra reciente y los odios y resentimientos que todavía siguen vivos.

Estoy de acuerdo con este Elogio de Pa Negre. El autor escribe de una manera modesta, sin efectismos, sin alharacas. No parece un libro de alta literatura. pero se te va metiendo dentro durante la lectura; acabas con la sensación de haber leído algo grande.

Es un excelente retrato de un tiempo y un país y tiene páginas de gran belleza, pero su calidad es otra. Al igual que el protagonista el lector va descubriendo la realidad del mundo que rodea Andreu a través de pequeñas pistas que van construyendo un paisaje rico en matices. Con el pan negro de esos tiempos duros Emili Teixidor ha fabricado un manjar sabroso.

Les dejo una serie de fragmentos

Al protagonista le tiran en cara su condición:

—I vosaltres dos, sou uns arreplegats! Tothom ho diu, que teniu la casa plena d’arreplegats, i ningú sap on teniu el pare i la mare, que eren uns rojos, rojos més que rojos, que han hagut de fugir per rojos. Us haurien de portar a les Germanetes de la Caritat perquè no sou fills de ningú. Us tenen al mas per llàstima, us han arreplegat con si fóssiu gossos, no teniu ningú, com els pòtols i els gitanos, feu més pena que els tísics degenerats del convent dels Camils! Arreplegats, rojos, pòtols…!

En Quirze jove va callar, sorprès. La Roviretes va fugir corrent. La Ploramiques i jo teníem la cara vermella, com si un cop de calor ens hagués encès el cos. Em vaig trobar amb els ulls negats i per primer cop vaig entendre el verí que podien contenir les paraules, i com se’ns ficaven a dins encara que no volguéssim, els altres les pronunciaven sense cap vergonya perquè no eren coses que els fessin ni fred ni calor, i vaig entendre que aquell feix de dades no es podia oblidar mai, i qualsevol dia es podia convertir en vèrbola que llançàvem a la cara de l’afectat com un insult roent, com un mirall en què l’obligàvem a contemplar la lletjor que es pensava portar amagada. Em mossegava el llavi inferior mentre em quedava en aquell clar del bosc sense esma per moure ni una cama, i em prometia no dir mai res, no fer mai res que els altres poguessin emmagatzemar al seu cap per retreure-m’ho el dia que els donés la gana. No volia quedar mai més enterrat, immobilitzat per un munt de paraules, convertit en un retrat que em feien els altres i que jo no podia esborrar.

El pan negro, que es matar al pan -también se ha matado al pan de cristo:

—És que el pa negre que encara els donen de racionament no es pot menjar! Un cop va venir una pobra dona i em va portar un crostó d’aquesta mena de pa perquè em fes càrrec del que havien de menjar. Gairebé vaig plorar de pena, era com un tros de carbó o de serradures brutes. Vaig pensar que la maleïda guerra arriba fins i tot a fer malbé el pa, mata el pa i tot, perquè allò no era pa, allò era un pa mort, sense ànima i sense virtut. El vaig guardar, aquell mos de pa negre, no gosava llençar-lo, i el vaig posar als peus de la Mare de Déu del canterano, a la sala, a veure si els de dalt feien un miracle com el d’aquelles bodes, quan Jesús va convertir l’aigua en vi perquè la seva mare l’hi va demanar, que ell ni se n’adonava que el vi s’havia acabat i els convidats bevien qualsevol cosa.

El peso de la moral en la época:

La tia Mariona era la germana petita de la mare i feia de criada a la ciutat perquè no podia tornar al poble, on havia treballat a la fàbrica, perquè un dia se’n va anar amb un home casat, van fugir plegats, deia la gent. Va ser un escàndol, però l’home casat va tornar al cap de pocs dies, els homes del poble li van fer esquellots i tot; en canvi la tia Mariona no va gosar tornar i es va quedar a fer feines a una casa bona. Aquell primer cop que vam anar amb la mare a Barcelona, vam dinar en un bar petit i resclosit tots tres i les dues germanes van plorar una mica, no vaig entendre per quina raó, tot eren preguntes de si la tia estava bé i la tia a la mare de com anava l’afer del pare, i poca cosa més. Després de la visita al senyor que ens havia de fer de bo pel pare, la tia Mariona ens va acompanyar fins al tren quan a la tarda vam tornar a pujar al poble, que deien elles, pujar al poble.

La muerte, la gran injusticia:

La mort, pensava, era la injustícia única per ara, però potser n’hi havia d’altres, per poques que fossin, tan monstruoses i inevitables com la mort. I sentia un tremolor al pit en pensar en el descobriment progressiu de les Grans Injustícies úniques i inevitables, tal com la poca experiència que tenia ja m’havia eixamplat la llista de les injustícies normals de la vida. I en pensar això, tremolava una mica, perquè se’m presentava al cap la imatge del noi tísic, amb la seva pal·lidesa i llangor, estirat sobre el prat, com un àngel de l’església amb les ales convertides en llençol blanc… No sabia per què, de tots els malalts exposats a l’hort dels pensaments del convent, em recordava més d’aquest, pensava que devia ser perquè era el que semblava més jove, o més fràgil, o més malalt…, tenia alguna cosa que el feia especial, com si el seu cos irradiés una llum que el feia gairebé transparent. La mort del pare m’havia portat la imatge d’aquests morts vivents, que en deia amb fàstic en Quirze pare, per això se’m presentava la figura del malalt jove exposat sobre l’herbada, com un Sant Sebastià aterrat, abatut a terra, mig esquerdat, amb els pulmons oberts per ferides que envermellien els llavis i el costellam.

De los mejores libros que he leído últimamente.