Jean Echenoz. 14.
Novela / abril 21, 2017

Rayo Verde, 2012. 124 páginas. Trad. Anna Casassas. Historia ambientada en la primera guerra mundial, dos jóvenes del mismo pueblo van a filas mientras una chica, embarazada, espera su regreso. Había escuchado muy buenas críticas y no es que el libro esté mal. Pero después de haber leído Puta guerra, que narra mucho mejor la crueldad y el horror de la guerra y La sombra blanca, mucho más poética, el libro me ha sabido a poco. Por suerte es cortito. N’havien sentit a parlar, havien mirat les fotos del diari, però encara no n’havien vist mai de debò, d’aquells avions d’aparença fràgil, excepte sens dubte en Charles, que sempre estava al corrent de tot, que fins i tot hi havia pujat més d’un cop —pujat, no entrat, perquè encara no tenien cabina—, i al qual l’Anthime havia buscat amb els ulls pel vagó, sense trobar-lo. Com que després el paisatge oferia pocs atractius, va deixar córrer l’espectacle i va buscar una manera de matar el temps: les cartes, per tant, semblaven molt indicades: en companyia d’en Bossis i d’en Padioleau —a l’Arcenel encara el turmentava massa el darrere per afegir-s’hi—, l’Anthime va poder habilitar un racó per començar una manilla…