— Se m’han cagat a sobre.

— Qui? — preguntaria ella.

— No ho sé. Del cel. Una cosa molt estranya.

Va aixecar-se i va anar cap als serveis. L’hostessa va
somriure. Feia estona que havia finalitzat l’espectacle de les instruccions pràctiques per cas d’emergència. Cas d’emergència era el subtil eufemisme emprat per anomenar les catàstrofes, situacions de terror o imprudències temeràries per part del comandant. Les instruccions recomanaven l’ús d’una màscara d’oxigen i d’uns sostenidors salvavides inflables que, arribada l’hora del desastre, justificarien la normativa i poca cosa més.

Va preguntar on eren i l’hostessa va respondre que sobrevolaven Suïssa. Va entrar. Sentia una bola mòbil ballant-li a l’intestí. Va baixar-se els pantalons i va asseure’s. La tifa va caure com un obús. Va travessar un espès feix de núvols i va observar— com un saltador de vol lliure — el dibuix d’una serralada, la taca grisosa d’un llac i l’escama d’asfalt d’un cuc seguint el riu. Més endavant: les teulades d’un poble, l’església, un pàrking, el sostre d’un Peugeot amb una parella grapejant-s’hi, i paf. Fi del trajecte.

Va estirar la cadena i, després de rentar-se les mans, va sortir. Les hostesses preparaven copes de xampany. La rossa va explicar-li el costum de la companyia de convidar els passatgers els vols de cap d’any. Deferències de l’Air France.

Va tornar al seient intentant esbrinar quina de les hostesses era la més assequible. Trempava.

Compartia seient amb una dona gran, obesa i educada que tot just envolar-se va confessar-li en veu baixa que mai no havia sentit por de vjatjar en avió.

— Si Déu vol que ens estimbem, poca cosa podem fer-hi — havia dit.

Ell havia acceptat l’argument amb educada discreció, classificant-lo mentalment de «pessimisme resignat». Li agradava etiquetar les actituds i els comentaris de la gent que l’envoltava, més per un afany de distreure’s que per cap altra raó. Amb el temps, havia adquirit una sorprenent habilitat per copsar la intenció d’una conversa i definir-la amb dues o tres paraules.