Edicions 62. 540 páginas.
Lectura de un clásico que me ha sorprendido en muchos aspectos. Es una edición anotada y falta que me ha hecho. Para empezar el catalán es antiguo y me ha costado bastante entenderlo. En segundo lugar hay cosas que si no te las explican no te enteras demasiado (costumbres de la época, de donde vienen algunos personajes, etcétera).
La historia es bastante entretenida, como otras de caballería, con sus duelos, sus batallas y sus aventuras. Pero tiene escenas bastante subidas de tono y muy explícitas, que sorprende encontrar en un libro de este estilo.
El autor también tuvo una vida de traca, con lo que la biografía más el libro ha sido una lectura de lo más interesante.
Recomendable.
Com Tirant fon ferit en lo cor ab una flecha que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’emperador
[Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part con templaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s’hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L’Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d’aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l’Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l’entorn hestoriada de les següents amors:]
De Floris e de Blanchesflors, de Tisbe e de Píramus, de Eneas e de Dido, de Tristany de Isolda, e de la reyna Ginebra e de Lançalot, e de molts altres que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricart:
—No creguera jamés que en aquesta terra agués tantes coses admirables com veig.
E dehia-u més per la gran bellea de la infanta. Empero aquell no u entés.
Tirant pres licència de tots e anà-sse’n a la posada, entrà-se’n en una cambra e posà lo cap sobre un coxí als peus del lit. No tardà molt que li vengueren a dir si·s volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell stava ferit de aquella passió que a molts engana.
Diafebus, que véu que Tirant no exia, entrà en la cambra e dix-li:
—Capità senyor, prech-vos per amor mia que·m digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remey ho faré ab molt bona voluntat.
—Cosí meu —dix Tirant—, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo. E yo no tinch altre mal sinó de l’ayre de la mar, qui m’a tot comprés.
—O, capità! ¿E de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns aveu tenguts yo·n só stat archiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m’o, yo us clam merçé,e no·m vullau amagar res que de vós sia.
—No vullau més turmentar la mia persona —dix Tirant—, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que·m farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m’és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amor qui és amargua.
E giràs de la altra part, de vergonya, que no gosà mirar ha Diafebus en la cara, e no li pogué exir altra paraula de la boca sinó que dix:
—Yo ame.
Acabant-ho de dir, deIs seus hulls destil·laren vives làgremes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, vehent lo vergonyós comport que Tirant fehia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son linatge, e encara ha aquells ab qui tenia amistat. Com venia cars que parlaven de amors ell los dehia: «Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de levar-vos la libertat e de posar-la en mans de vostre enemich, qui us leixa ans perir que haver-vos mercé?», fahent de tots una gran burla. Empero yo veig que ell és vengut a caure en lo laç en lo qual humana força no basta a resistir.
E pensant Diafebus en los remeys que a tal mal se requiren, ab gest piadós e affable, féu principi a un tal parlar.
Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l’Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà’l-se’n, lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l’Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n’anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li:
―A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.
―No cregues tu això ―dix la Princesa―, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.
―Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal-lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet aci lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, aci volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar aci on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no es negu que no se’n volgués ofegar.
Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li de grans temptacions de voler eixir de la caixa.
Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.
―No ho faré sinó ab una condició.
―Quina serà? ―dix la Princesa.
Respòs Plaerdemavida:
―Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
―Calla, que ets folla! -dix la Princesa.
―Senyora, feu-me tanta de mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, qué diríau?
―Qué li tenia de dir? ―dix la Princesa―. Pregar-lo hia que se n’anàs, e si anar no se’n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.
―A la mia fe, senyora ―dix Plaerdemavida―, així ho faria jo.
E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encra que tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles e lo capell al ca la desfavoria tant que paria que fos un diable, e certament qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu vos parrà molt lletja per gentil que sia.
Lo bany acabat, portaren a la Princesa la col·lació, que fon d’un parell de perdius ab malvasia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir.
La Viuda anà-se’n en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevà’s del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.
―Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d’una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me’n partiré.
―Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte.
E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i ell tot tremolant la seguí e dix:
―Donzella, la mia temor és de vergonya per l’extrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria tomar-me’n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d’açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s’altere en si, e jo desitge ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab il·lícites pràtiques l’haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tomem, car jo delibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa cosa que en res l’agreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans d’haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l’extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enutjarla, en major compte m’ho pendrà d’inflnida amor.
Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta d’ell, féu principi a paraules de semblant estil.
No hay comentarios