Rayo Verde, 2012. 124 páginas.
Trad. Anna Casassas.

Historia ambientada en la primera guerra mundial, dos jóvenes del mismo pueblo van a filas mientras una chica, embarazada, espera su regreso.

Había escuchado muy buenas críticas y no es que el libro esté mal. Pero después de haber leído Puta guerra, que narra mucho mejor la crueldad y el horror de la guerra y La sombra blanca, mucho más poética, el libro me ha sabido a poco.

Por suerte es cortito.

N’havien sentit a parlar, havien mirat les fotos del diari, però encara no n’havien vist mai de debò, d’aquells avions d’aparença fràgil, excepte sens dubte en Charles, que sempre estava al corrent de tot, que fins i tot hi havia pujat més d’un cop —pujat, no entrat, perquè encara no tenien cabina—, i al qual l’Anthime havia buscat amb els ulls pel vagó, sense trobar-lo. Com que després el paisatge oferia pocs atractius, va deixar córrer l’espectacle i va buscar una manera de matar el temps: les cartes, per tant, semblaven molt indicades: en companyia d’en Bossis i d’en Padioleau —a l’Arcenel encara el turmentava massa el darrere per afegir-s’hi—, l’Anthime va poder habilitar un racó per començar una manilla sota les cantimplores, que no trigarien a estar buides i que ballaven, penjant de les corretges.
Després, com que la manilla amb tres no acabava de rutllar, en Padioleau s’adormia i en Bossis també pesava figues, l’Anthime va guardar les cartes i va
decidir-se a anar a explorar els altres vagons, amb la vaga intenció de buscar en Charles però sense tenir realment ganes de veure’l: se l’imaginava tot sol en un racó, tan desdenyés com sempre però tanmateix per força entremig dels seus semblants. Però no: ben instal·lat en un vagó amb seients, va acabar veient-lo assegut al costat d’una finestra, fotografiant el paisatge, en companyia d’un grup de sotsoficials que també retratava, i dels quals a continuació apuntava l’adreça per fer-los arribar posteriorment la foto. L’Anthime va passar de llarg.
A les Ardenes, tan bon punt van baixar del tren, quan amb prou feines havien tingut temps de familiaritzar-se amb el nou paisatge —sense ni saber el nom del poble on es trobava aquest primer campament, ni quants dies hi passarien—, uns sergents van fer formar els homes i aleshores el capità va fer un discurs al peu de la creu, a la plaça. Tots estaven una mica cansats, ja no tenien gaires ganes de fer broma en veu baixa però igualment el van escoltar en posició de ferms, el discurs, mirant els arbres d’una espècie que abans no havien vist mai, plens d’ocells que començaven a acordar-se i es disposaven a musicar la caiguda del sol.