Columna, 2020. 234 páginas.
Incluye los siguientes cuentos:
Una obra mestra
Ester (sense hac)
El pregó
Ja et porto, deixa
Sheila (el conte de la lletera)
Núria (diuen els metges que t’haig de parlar).
La garsa
Es que abans no érem així
Roba amiga
Parella
Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades)
Que, sin estar mal, me parece que caen un poco desde su último libro de cuentos, que los tenía buenísimos. El primero Una obra mestra, sobre la persecución que sufre una locutora por parte de una amiga que acaba de publicar un libro y quiere su opinión (y que se lo presente, que de una frase para la faja,…) es muy divertido. La escalada de situaciones es hilarante. El último, Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades) es igual de divertido y parodia con la acidez característica de la autora las tonterías sobre lo políticamente correcto. El detalle de los mimos repartiendo los folletos (enlazando con su primer libro de cuentos), genial.
En el apartado más crudo destacar ‘Ester (sense hac)’, mujer que se siente excluida en la relación de su marido con su hija y que empezará su particular descenso a los infiernos. El resto, alguno salvable El pregó o Ja et porto, deixa, pero también algunos excesivamente flojos, como el que da título al libro.
No es de los mejores libros de Empar Moliner, pero merece mucho la pena leerlo.
Muy recomendable.
—I no em vas dir ahir, a la festa, que tu també hi estaves d’acord? Eh, Andrea? Què diem a les assemblees sobre els estereotips? No parlem sempre de donar exemple als joves, de com viuen la sexualitat, del mal que ha fet el reggaeton…?
La festa on es van conèixer, la nit anterior, era per celebrar la segona legislatura del partit on tots dos militen: el Front Imparcial Militant Obrer i Sexual Igualitari. La música que punxava la DJ era només feta per dones, però no qualssevol. S’havia vigilat cada cançó, no fos cas que n’hi hagués alguna on es mostrés massa dependència de l’amor masculí. Res de cançons en què una dona expressés dolor i ganes de morir-se per haver perdut un home. A ell li va semblar que totes les convidades que hi havia allà, a la sala petita de la discoteca She, devien ser militants, simpatitzants i, doncs, defensores i practicants del Manual de les bones pràctiques sexuals. Per tant, no va ser tan estricte a l’hora de descartar les que se li insinuaven, que, modèstia a part, eren gairebé totes. El regidor ja sap (i no li agrada) que té un aspecte rude i tendre a la vegada que fa que homes i dones se l’imaginin, a l’instant, despullat en contextos rurals. Sempre en pallers, cellers, llenyeres. Mai al damunt de cobrellits, a menys que siguin de quadres. Ell no ho vol, això, no vol ser aquest que li fan ser. Per això procura acceptar, només, les proposicions de dones compromeses, que procura distingir per certs indicis. Ulleres gruixudes, tall de cabells irregular, dues carreres, bicicleta, aixelles sense depilar o tot alhora. Però, després, resulta que aquestes són les que li porten roba interior vermella, engonals brasilers i expressen ganes de prostituir-se.
—Les mamades no estan prohibides! —li crida la regidora. I es duu la mà a les temples, perquè, segons com, tot li dona voltes.
—Fel·lacions —la corregeix ell—. Prohibides, prohibides no.
—Doncs va! T’ho estic oferint! No en tens ganes? Vols que et signi el consentiment explícit? Treu el paper, en deus tenir, al calaix, amb els con-dons.
—No estan prohibides ja saps quan…! —crida ell. I es duu la mà a la boca, penedit. No vol cridar.
Ella posa els ulls en blanc, com si hagués tingut un cop de calor. Al Manual de les bones pràctiques sexuals hi diu, clarament, que la fel·lació només serà possible si els dos membres de la parella en tenen ganes (i ho expliciten amb un sí per escrit, lliure de coaccions) i si hi ha principi de reciprocitat, és a dir: si abans s’ha produït un cunnilingus.
No hay comentarios