Onada, 2014. 142 páginas.

De una canción llegué al poeta, del poeta a este libro que también se había vuelto, parcialmente, espectáculo y canción. Un círculo virtuoso, como las virtudes de los poemas de Estellés, al que no conocía y que me ha maravillado.

Poeta de lo cotidiano, pegado a la tierra, sin pelos en la lengua pero sin alharacas ni arranques épicos, pero profundo como los pequeños cortes que da la vida. Poemas que te erizan la piel como cuando te susurran en la oreja lascivas palabras de amor.

Mientras estaba cenando, mi hijo, no sé la razón de su arranque, me preguntó que por qué escribía. ‘¿Es por dinero? ¿Es por la fama?’ Yo le contesté que no, que sólo quería escribir lo que a mí me gustaría leer. Esa misma noche, leyendo a Estellés con un placer infinito pensé que lo único que quería era eso, que alguien me leyera alguna vez con el mismo placer con que yo lo estaba leyendo a él.

Muy recomendable.

Diran de mi: fou un obscur poeta. Altres diran: un poeta notable.
Encara més: hi haurà un bròfec que em diga un pedregós poeta i vil geògraf.
O no diran, tant se val, res de mi.
Un molt tenaç professor alemany, excavador entossudit a Iberia, traurà senyals i guies dels meus versos, orientant des d’ells les seus passes. M’editarà, inencontrablement, amb els ajuts d’un jove català.
T’ho torne a dir: això no em preocupa.
En arribar a aquest punt, no sabria negar-te, amic, que allò que em preocupa —i és excessiu el mot: t’ho puc jurar— és que ningú mai no tindrà interès per l’home humil i molt senzill que sóc.
Em dol això, si vols que et siga franc. També, però, ho trobe natural…
Tot és així, i no hi podem fer res.
Et puc ben dir i assegurar, distret, que he estat feliç, i vulgarment feliç, tot navegant per les diverses mars.
Em mire amb molt d’amor aquest fragment de fang mesquí, que ignore a què pertany; me’l vaig trobar un vespre a alguna platja d’un lloc remot i solitari, brut: viu uns conills que a poc a poc eixien, amb curiós i cautíssim propòsit.
Ah, sí. Després, hi ha la posteritat.
Però això, a mi, no m’importa avui massa.
Demà, veurem. Demà seré ja mort.

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd
aquell pètal
allò una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.