El gall editor, 2012. 252 páginas.
Tit. or. Humus. Trad. Anna Cortils Munné.

Había leído grandes elogios sobre esta obra, ciertamente merecidos. Con casi cien años de antigüedad despliega una prosa obsesiva y potente y un catálogo de obsesiones morbosas centradas en la muerte, la futilidad de la vida y la existencia de Dios. Hay páginas realmente memorables.

Pero… confieso que pese a su calidad se me hizo interminable. Tanto dar vueltas sobre lo mismo pudo conmigo. Fallo, desde luego, del lector.

Vella vol dir experiència i sequedat, i la Joana no té cap experiència de la vida. Conserva la tendresa intacta. Ningú no la sent. Té una filla, mai no parla de la filla. De vegades fixa en mi els ulls tèrbols:
—El cos em demana terra.
Avui encara no ha menjat més que un rosegó de pa que li han donat. Tot ho aprofita. Absurda, sempre va fent comptes com un avar. Els parracs són sempre els mateixos: els asseca al cos. El monòleg és sempre el mateix amb el qual omple tota la vida. És sempre la mateixa obstinació desarticulada, com si les paraules gesticulessin cap endins, i és la mateixa idea, que la persegueix i que debades rebutja. Sigui el que sigui, la Joana ho amaga profundament. De vegades es queda perplexa i absorta. Amb prou feines pot arrossegar les cames rancalloses. És pell, mitja dotzena d’ossos, una vella xaruga, que sent una absoluta necessitat de repòs, de terra per dormir. El fred és de mort. Li penetra fins als ossos i la vella continua allà amb la bosseta de pa i els ulls tèrbols d’haver plorat tant. Sempre sent un no-sé-què que no l’abandona.
—La teva filla…? —I mai no parla de la filla.
En aquella desesperació percebo una paraula, una altra paraula. Sobre això cau un plor, sobre això cauen llàgrimes en abundància, com si naixés una font en la foscor. La Joana plora sempre, plora per tot i per res, plora per ella i pels altres, ningú no sap on va a buscar tantes llàgrimes.
La tendresa és humida.