Voliana 2021. 192 páginas.

Cada capítulo se compone del diario de una madre que está esperando la salida de su hijo de un centro de rehabilitación mientras rememora su propia historia en la que ha sufrido bastantes episodios de depresión y cómo consiguió salir de ellos. Se alternan con momentos de uno de sus ingresos hospitalarios y los personajes que conoció allí, algunos de los cuales se salvaron a través del arte.

La autora es profesora de un taller de escritura y se nota que su lenguaje es muy correcto, es un libro que está bien escrito. El tema tratado también tiene su mérito, hacer visible los problemas de las personas con depresión o trastornos mentales. Pero desgraciadamente apenas despertó mi interés, me costó muchísimo acabarlo.

Se deja leer.

Em va donar una sèrie d’explicacions molt raonables sobre què era una depressió, com evolucionava i com es tractava, i em va fer un paper perquè el metge de capçalera em receptés un ansiolític. Vaig posar el crit al cel, no volia prendre pastilles!, i en lloc d’anar al metge de capçalera me’n vaig anar a un retir de ioga en una masia del Montseny. Mentre vaig ser a la masia em vaig oblidar de la malaltia, dormia i em sentia bé, però una setmana després del retir ja tornava a estar angoixada, només de pensar que havia de tornar a la universitat tremolava. No em sentia capaç de res, em veia com a defectuosa i mala persona. No entenia per què el meu xicot no em repudiava i sospitava d’ell. Em va tornar l’insomni, que des de la primera crisi depressiva ha estat l’indicador de si hi ha perill de brot o no, un insomni radical, era incapaç de raonar, només tenia por, molta por, em sentia com una càrrega pesada per als altres i em volia morir. La por que el meu company em deixés m’obsessionava, i ho va fer, és clar, però no de seguida, primer em va acompanyar com va poder en el meu malson i després em va castigar psicològicament per haver defraudat les seves expectatives i donar-li tan mala vida. No em podia defensar i entomava els cops com una víctima. Però en un racó al fons de l’ànima l’au fènix que també som resistia amagada per renéixer de les cendres i vaig tornar a començar. O, simplement, vaig continuar.
Quan em van diagnosticar la depressió endògena, tenia vint-i-quatre anys. Estava molt malalta i no n’era conscient, pensava que la malaltia i jo érem la mateixa cosa. Volia que vingués la meva mare a salvar-me, com
quan agafava angines i quaranta de febre, però a vint-i-quatre anys anava de megaindepenent i vivia a més de dos-cents quilòmetres dels meus pares. A més, al fons sabia que la meva mare no em podia ajudar. Volia que em passés el malestar i el núvol negre però estava convençuda que havia començat una metamorfosi que em degradava i que no tenia aturador, pregava que em passés aquella febre negra abans no tornés el meu company d’Alemanya. Els altres van tardar a notar-ho perquè dissimulava bastant bé. Cada dia ho veia més clar, el costat fosc i fred que sempre havia conviscut amb mi en forma larvària i m’havia acompanyat com una ombra s’estava apoderant del meu esperit. Tampoc ho va notar el meu xicot, amb qui parlava cada dia per telèfon, està demostrat que l’enamorament és cec. Amagava les meves misèries com podia, tot i que sabia que no tenia escapatòria, continuava amb la rutina pantomímica i ningú em socorria perquè ningú sentia el meu crit mut. Era un monstre sense cap il·lusió, ple de foscor i impotència, i em sentia culpable de ser-ho. Fins que no vaig poder dormir ni una nit ni la següent ni l’altra i al matí, sense ni gota de son, em costava molt aixecar-me i entrar a la dutxa, un dels meus plaers senzills, era una proesa i, encara més, preparar-me alguna cosa per esmorzar. Sortia al carrer i l’aire m’empenyia cap a dins encara que a fora no es mogués ni una fulla. La meva companya de pis em mirava de reüll, feia tres dies que no li parlava. L’altra noia que vivia amb nosaltres era a Anglaterra.