Quaderns Crema, 2007. 174 páginas.
Nuevo libro de Quim Monzó. Ya me he deshecho en elogios al autor en dos ocasiones (El millor dels mons y Guadalajara), así que no hace falta repetir que lo considero el mejor cuentista contemporáneo. Para que se den cuenta de mi tacañería les comento que este libro me lo han dejado y el anterior lo saqué en préstamo de la biblioteca. Acabaré comprándomelos pero de momento me basta con leerlos.
La lista de los cuentos es la siguiente:
1
El senyor beneset
El hijo del señor Beneset visita a su padre en la residencia geriátrica. La originalidad del padre no elimina la melancolía del relato.
L’amor és etern
Una antigua pareja se reencuentra en un bar y retoman su relación. Él descubre que ella está enferma, lo que cambiará sus intenciones.
Dissabte
Ante una separación es conveniente hacer borrón y cuenta nueva, aunque en ocasiones el borrón puede ser excesivo.
Dos somnis
Dos sueños -quizás reales- sobre la muerte de los amigos.
Miro per la finestra
El protagonista está mirando por la ventana durante horas, con insistencia, dedicado exclusivamente a esta tarea.
La lloança
Un escritor consagrado hace una alabanza de otro que empieza. Ese impulso hará que sus libros empiecen a venderse, pero siempre habrá una cita postergada entre los dos.
L’arribada de la primavera
Un hijo también visita en el geriátrico a sus padres, que están pensando en suicidarse.
2
La sang del mes que ve
Trenta línies
Un tall
Una nit
Una altra nit
Enllà de la nafra
Per molts anys
Qualsevol temps passat
La plenitud de l’estiu
El noi i la dona
La forquilla
Xiatsu
Los de la primera sección son más largos -y te dejan más tocado- y los de la segunda mantienen el tono humorístico del Monzó de antaño -algo que no aparecía en El millor dels mons. Mi preferido es L’amor es etern, que pasará a formar parte de los cuentos de Monzó que se quedan para siempre en mi cabeza. Dissabte también es muy bueno. En ambos casos el contraste entre el absurdo y la tragedia está escrito con mano maestra.
La segunda parte tiene joyas como Una nit, revisión del cuento de la bella durmiente y breves escenas costumbristas como La forquilla ¿Cómo puede llegar un matrimonio hasta determinado punto?. En todos el autor ofrece una mirada nueva -casi siempre amarga- sobre hechos cotidianos.
Se disfruta al leerlo, se relee con placer. Qué bueno es el jodido.
Escuchando: La vida tombola. Manu Chao.
Extracto:[-]
Al bell mig de la sala, el príncep veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors. Descavalca amb rapidesa i se li agenolla al costat. Li agafa una mà. La té freda. I la cara blanca, com la d’una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el príncep la besa dolçament. Sap que aquest és el petó que l’ha de retornar a la vida, el petó que la princesa ha esperat des que la maledicció d’una bruixa la va deixar adormida. El príncep enretira el cap per contemplar-la quan alci les parpelles i obri aquests ulls tan grans i ametllats.
Però la noia continua adormida. Potser, pensa el príncep, l’ha besat massa fluix. Torna a abaixar el cap i la besa novament, aquesta vegada amb una mica més vigoria. La princesa, però, no es desperta. El príncep insisteix. Perquè el petó resulti encara més intens, amb els dits índex i polze fa pressió a les galtes de la noia fins que la boca se li obre suaument. Llavors hi fica la lengua, l’entortolliga al voltant de la d’ella, la treu, li mossega el llavi superior, i tot seguit l’inferior. La besa amb ardor, com poques vegades ha besat algú. Aquests petons exciten el príncep. Sent a l’entrecuix una turgència creixent, que es converteix en dolorosa pel mallot tan arrapat que porta. Però es conté perquè calcula que, quan la noia es desperti, ell podrà desfermar la passió que l’omple. Està segur que la noia es despertarà amb una passió equivalent.
Però, per més que la besa, la princesa no es desperta. El príncep s’atura un instant, li acaricia les galtes, i de seguida torna a besar-la: la besa un cop i un altre, cada vegada amb més vigoria. (jQuina mena de príncep blau és, que els seus petons no són capaços de despertar l’adormida? Tots els prínceps blaus se’n vanten, sempre, de despertar les princeses amb un únic petó, senzill però inapel•lable. Se sent inútil, i agraeix que, com a mínim, a la sala no hi hagi ningú que l’observi.
Les coses havien d’anar d’una altra manera. Ell havia de besar-la i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els petons. Ara descorda la brusa de la noia i li contempla els pits: rodons, turgents, perfectes. El meravellen els mugrons, grossos i d’un marró rosat. Quan els mira de ben a prop, li fan pensar en la porositat d’un paisatge lunar. Els humiteja amb la llengua i, tot seguit, s’hi aferra amb els llavis i els xucla: ara l’un, ara l’altre. Potser els petons no la desperten, però això sí que hauria de despertar-la. Per si de cas les llepades als mugrons haguessin produït cap efecte, torna a dur els llavis fins als llavis d’ella i la besa amb ardor. Li passa la mà per sota de la faldilla, li acaricia les cuixes i arriba fins al vèrtex que formen amb el pubis. Finalment aixeca del tot la faldilla i contempla totes dues cames, pàl•lides, tibants, suaus, esplèndides. A poc a poc aixeca el cos amb una mà i li treu les calces amb l’altra. S’agenolla davant seu, li separa les cames, i els llavis que hi troba. Hi acosta la boca, l’hi llepa, hi agita la llengua i en ressegueix cada plec en el petó més íntim que—suposa ell, innocentment—mai cap príncep hagi fet a cap princesa. Es el petó definitiu, pensa, el petó que desperta les princeses adormides. S’hi està estona i, com més estona s’hi està, més i més s’excita, fins que, incapaç de contenir-se i rumiant que potser allò del petó no és res més que la metàfora d’un contacte més radical, s’abaixa el mallot i es col•loca entre les cames de la noia. Es belluga, primer lentament i després cada cop amb més força, fins que cada embat li sacseja tot el cos. Però ni així no es desperta. Decebut, el príncep acaba, s’enretira, reposa el cap sobre el pit de la noia. Cansat, es fa un lloc a la llitera, al costat d’ella, i la contempla. Es tan bella que al cap d’una estona sent de nou que la passió el pren, i hi torna. Aquest cop la noia tampoc no es desperta. Es passa així tota la nit, tornant-hi cada vegada amb la convicció que més tard o més d’hora es despertarà, però és ell qui, a trenc d’alba, faygat, s’adorm abraçat al cos d’ella. Pocs minuts després la noia es desvetlla, el contempla un instant—tan guapo—, n’aparta el braç i s’aixeca desconcertada. De quin somni surt, quant de temps fa que va tancar els ulls? Li costa molt recordar res, i a poc a poc s’allunya. El príncep dorm profundament, sense saber que a ell no vindrà mai ningú a despertar-lo.
4 comentarios
Doncs l’haurem de llegir…
¡i tant! Soc fan de Monzó fins al moll dels ossos.
jo lo he llegit i no entés res.Crec que no arrive a entendre el significat dels contes.
Pues no son especialmente oscuros, el que he puesto aquí es un ejemplo.