Quaderns crema, 1991. 214 páginas.

Recopilación de artículos de Quim Monzó, escritor al que admiro pero del que nunca he leído libros como éste. Siempre he pensado que estas cosas tienen gracia en su momento, pero que después no tienen mucho sentido. Pero me encontré este libro por la calle y decidí acogerlo.

Leer los artículos 30 años después, sobre todo de una Barcelona preolímpica, me ha resultado más un ejercicio de recreación histórica que periodística. Si a eso le añadimos la retranca de Monzó pues ha sido una lectura sorprendente y en ocasiones muy divertida.

Bueno.

El coneixement del local que demostra el firmant de la carta és bastant inexacte. Per començar, al soterrani no hi ha pista de ball, ni quartos foscos a tots dos costats, ni cel·la amb barrots, a no ser que consideri barrots uns elements decoratius verticals, col·locats a una distància regular, que hi ha en un cert racó. Hi ha, això sí, un quarto que pot ser considerat fosc si no s’hi encén el llum, i que serveix de magatzem. L’encerta quan diu que no hi ha ventilació adequada. La torna a vessar quan diu que «se produce con frecuencia sexo en grupos de hasta cuarenta individuos». Ni els matemàtics més especialitzats són capaços de muntarne el políedre.
L’eix de la carta és, com es pot veure, l’existència del quarto fosc. El quarto fosc és un invent que els heterosexuals hem envejat sempre. Als nostres bars, les connexions s’estableixen de manera lenta i, molt sovint, no arriben a allò que — per eufemitzar — en podríem dir concretar-se fms dies més tard i previ
pas pel ritual del sopar, la conversa seductora i la copa distesa. Es cert que, de vegades, es concreta el mateix dia, a casa d’un o de l’altre, i que — de tant en tant — es concreta al mateix lavabo del local, però tot això no són més que excepcions que confirmen la, amb perdó, regla. Per tots aquests motius és francament desaforat pretendre tancar bars que són un exemple que els heteros hauríem de copiar, ni que fos de manera discreta.

¿I si els prohibissin del tot, els llibres? ¿I si en féssim un producte absolutament il·legal? Una cimera d’estats, unes lleis aprovades pels parlaments, i llestos. Que fabriquessin els llibres en impremtes clandestines, de nit, amb una llum pèssima, per no cridar l’atenció! Que els transportessin en camions, dissimulats dins de contenidors de llet o de butà, o de pots de melmelada! Que els venguessin d’amagat, traficants amb gavardina, a sis mil pessetes els tres quarts de litre o a vint mil el gram. Que la policia escorcollés els vianants sospitosos, els posés contra la paret, els regirés les butxaques i els palpés la part interior de les cuixes, i els mitjons, per si portaven cap llibre al damunt. Que l’Elliot Ness dels noranta entrés a les impremtes metralladora en mà, disparant contra les màquines d’impressió i els fotòlits estesos en un cordill. El món editorial parla sovint de crisi. ¿No diuen que la gent (sobretot la canalla) llegeix poc? Per rellançar-ne l’interès, res millor que fer del llibre un producte furtiu. De fet, no costaria gaire convèncer les majories morals que té uns efectes perniciosos i addictius. La prohibició seria la campanya de màrqueting més efectiva. Per comptes d’editorials tindríem càrtels, i a Bellvitge, al costat del departament on miren de desenganxar els addictes al joc, n’obririen un altre per desenganxar els addictes als llibres. Hauríem d’aconseguir que tornés a ser veritat aquell consell de J. L. Carr: «Si vols estar lliure de preocupacions i amb calma mental, no llegeixis res més que les etiquetes dels pots de menjar i el teu
llibre de rendes». Que mai més els llibres vagin de bracet amb les roses! Sinó amb el proxenetisme, la venda de carn il·legal, els casinos clandestins i el contraban de caviar beluga.