Proa, 1984. 164 páginas.
Tit. Or. Barrabas. Trad. Núria Sales.

Obra de Pär Lagerkvist uno de tantos premios nobel de los que ya nadie se acuerda. La prueba es que prácticamente no hay ningún libro suyo en las biblitoecas de la diputación.

La historia se hizo famosa a partir de la película homónima, Barrabás, y trata de aquel que según el nuevo testamento fue liberado en lugar de Jesús de Nazaret. Asiste a la crucifixión del maestro y su vida se transforma a partir de ahí, ya no puede ser el delincuente que era antes, pero tampoco consigue convertirse en un creyente.

Las primeras páginas me hacían prever un dramón pseudoreligioso, pero no es tal. Asistimos a la vida de un hombre que, frente a la presencia de dios sigue arrastrando su humanidad, sin comprender el mensaje que ha recibido, pero profundamente fraternal. Todos sus intentos de acercarse al cristianismo son un desastre.

Me ha conmovido. Muy recomendable. Una buena reseña aquí: Barrabás.

Un altre dia va dir a Sahak que havia presenciat també la resurrecció del Mestre. De fet, no era que l’hagués vist ressuscitar, ningú no ho havia vist. Però va veure que un àngel baixava del cel, amb el braç allargat com una punta de llança i amb el mantell flotant darrera seu i flamejant. La punta de la llança, enfonsant-se entre la roca i la pedra que tancava l’entrada del sepulcre, les havia separades. I aleshores constatà que el sepulcre era buit…
Sahak escoltava esbalaït, amb els seus grans ulls ingenus clavats en l’altre. Era possible? Era realment possible que aquell pobre esclau ple de parracs hagués vist tot allò? Que hagués estat present en el moment que es realitzava el més gran de tots els miracles? Qui era, doncs? I com és que ell mateix, Sahak, pogués merèixer la gràcia d’estar encadenat amb un home que havia presenciat tot allò i que havia estat tan a prop del Senyor?
Enmig de la felicitat que sentia per tot el que acabava d’escoltar, comprengué que ara havia de confiar el seu secret al seu company, que no podia callar-ho més. Llançà una mirada prudent al seu voltant per assegurar-se que ningú no s’acostava, i, a cau d’orella, digué a Barrabàs que volia ensenyar-li una cosa. El conduí prop de la llàntia d’oli que cremava en un sortint del mur rocós i, sota una llum vacil·lant, li ensenyà la placa d’esclau que duia al coll. Tots els esclaus tenien una placa com aquella, amb la marca de l’amo gravada. Els de les mines portaven la
marca de l’Estat romà, que n’era el propietari. Però, en el revers de la placa de Sahak, van poder distingir-hi senyals estranys, misteriosos, que cap d’ells no podia desxifrar, però que —explicà Sahak— representaven el nom del crucificat, del Salvador, del mateix fill de Déu. Mentre Barrabàs mirava amb sorpresa aquelles incisions curioses que semblaven tenir un caràcter màgic, Sahak murmurà que significaven que s’havia donat al fill de Déu, i que era el seu esclau. Va dir a Barrabàs que les toqués. Barrabàs conservà llarga estona la placa dins la mà closa.
Un moment cregueren sentir el capatàs que s’acostava, però va ser una falsa alarma, i es posaren altre cop a mirar la inscripció. Sahak explicà que l’havia gravada un esclau grec, un cristià que li havia parlat del Salvador i del seu regne tan pròxim, i que l’havia ensenyat de creure. Sahak l’havia conegut a la foneria, on ningú no resistia més d’un any, a tot estirar. El grec no havia arribat a resistir ni això. Quan exhalà l’esperit en aquell forn, les últimes paraules que Sahak li sentí mussitar foren: «Senyor, no m’abandoneu». Després de mort, li havien tallat el peu per tal de treure’n els ferros més fàcilment i havien tirat el cadàver al foc, com ho feien sempre en aquells casos. Sahak no es feia il·lusions d’acabar la vida d’una altra manera. Però, més endavant, un grup d’esclaus, entre els quals es trobava ell, va ser dut aquí, a les mines, on els necessitaven.