R.P. […]No utilitzar recursos del llenguatge més elaborats que el «t’estimo» és una manera de treure’s la màscara, de perdre un cert pudor, però en detriment de la forma simbòlica de poetes com Rimbaud i Baudelaire, pels quals t’has declarat sempre influït?

R.M.: Sí, però és que la vida és més gran que una estètica i, en aquest cas, no era un recurs, era el que havia de dir a una persona concreta i el que em venia de gust. A la persona que t’estimes, no li dius coses estranyes, li acabaràs dient «t’estimo». En aquest disc hi ha una recerca artística de la senzillesa, que és paral·lela a una recerca humana de la senzillesa. En el mateix moment en què intentes fer més senzilles les lletres i les músiques, estàs fent més senzilla la teva vida. I detesto bastant aquest transcendentalisme a la francesa, del que sóc tan hereu i hi participo tant, que constantment ens ha de fer tenir actituds artístiques i, constantment, rebuscar les coses. I no és que vaigui a buscar la senzillesa, vai a buscar un punt més de senzillesa que el que tenia. I, d’altra banda, en aquesta senzillesa també hi ha una voluntat d’arribar a més persones.

‘Dones, manual d’instruccions’. Però no crec que cap s’hi atreveixi. El penjarien dels testicles. Podem fer burla de l’església catòlica, però no de l’Islam. Podem fer burla dels turistes alemanys o dels francesos, però no dels magribins. Podem ridiculitzar els homes, però no les dones. Es ben curiós. Per això m’agraden molt la Dorothy Parker i la Patrícia Highsmith. Perquè feien burla de les dones, també, sense agafar-se el tàmpax amb paper de fumar (refrany adaptat al món sostenible i no sexista d’avui en dia).

C.M.: T’estimo si he begut sortirà en castellà?

E.M.: Sí, al maig. Es titularà Te quiero si he bebido.

C.M.: Així podem assajar la pregunta clau: «Por qué no lo has escrito directamente en castellano?».

E.M.: «No descarto escribir libros directamente en castellano en el futuro, del mismo modo que no descarto cambiarme de sexo.»

J.M.: El filòsof deia que a la ciutat ideal no hi ha d’haver ni poetes ni artistes. Però veig que tu creus que sí. Quin paper hi juguen?

V.A.: Hi ha tres categories clàssiques. L’una vindria a ser la d’aquell que és posseïdor de la veritat i actua com a tal. Es la veritat de la religió. Normalment és un polític i les diverses idees polítiques que hi ha. Per exemple, avui el mediambientalisme creu posseir la veritat, però es basa tant en la realitat com en dades que són provisionals i falses. Després hi ha el que interroga la veritat, que vindria a ser el filòsof, al costat del qual, al meu entendre, hi ha el científic. I després hi ha una altra categoria, generativa i creadora, que és la del poeta i el tecnòleg, que estan a tocar. Modifiquen la realitat i, al modificar-la, ens interroguen sobre la modificació, i ells sí que estableixen una veritat; però aquesta és sempre provisional.

G.M.: També escriptors com el Ferran Torrent o el periodista Ramon Barnils van intentar obrir camí per aquesta via.

E.V.: Bé, Ramon Barnils va acabar escrivint a ElMundo. Tota aquesta escola que m’esmentes va quedar a la reserva índia. Com que el socialisme no els va agafar de bandera perquè eren catalans, han quedat com uns outsiders, descol·locats. Quan jo vaig fer l’article de ÏAvui vaig posar la línia per contrastar, i aquests autors podrien haver format part de la meva llista, sí. Però jo volia exposar que a l’escola em van ensenyar la Rodoreda, l’Espriu, el Carles Riba i llavors no estava preparat. Quan em vaig posar a escriure, vaig llegir una sèrie d’autors i vaig pensar: per què no me’ls han ensenyat abans? Amb Pla, Vallmitjana, Trabal o Gabriel Ferrater vaig quedar acollonit amb el vocabulari, i a un nano de divuit anys li interessa més una baralla entre prostitutes que els drames sentimentals de la Pilar Prim; la llengua ha de servir per insultar i per riure: si no serveix per això no serveix per a res.

G.M.:[…]O el moment d’ara convida a ser especialment pessimista?

Q.M.: A veure si ho sé explicar. A Catalunya, a cada bugada perdem un llençol. Això és tan evident que fins i tot els optimistes semblen estar-hi d’acord. Doncs bé, la gent té tendència a recordar només l’última bugada, de manera que li sembla que, total, només hem perdut un llençol… Jo, potser perquè sóc obsessiu, tinc tendència a recordar totes les bugades, no només l’última, i per això m’entristeix veure que, sumats un a un tots els llençols que hem perdut bugada rere bugada, n’hem perdut tantíssims que ens en queden ben pocs.

G.M.: Hi ha la possibilitat que deixi d’escriure algun dia perquè cregui que ja no té res més a dir?