Ela geminada, 2019. 140 páginas.

Historias familiares en un pequeño pueblo dependiente de una fábrica, antes y después del fascismo, centrada sobre todo en los dueños de la misma. Según dice la autora todos los personajes son inventados y es una pena porque los quiere como si fueran reales.

Y no me extraña. Hay más vida en cada uno de las vidas aquí retratadas en apenas 150 páginas (el patriarca de la familia, el capataz desagradable pero lleno de vitalidad, los hijos malogrados, las relaciones escondidas) que en otras novelas que malgastan páginas en dar vueltas a una noria de la que no sale agua.

¡Que tristeza te deja su lectura! Porque lo pequeño es hermoso y en una emoción que no consigue llegar a ser amor hay más verdad y belleza que en grandes pasiones mentirosas.

Muy bueno.

El diumenge anaven a la muntanya tots junts, el Calitja, en Vincenzino, les germanes del Calitja, la Gem-mina i el Boina. En Vincenzino caminava a poc a poc, i es quedava enrere, i els altres s’impacientaven, perquè l’havien d esperar. De manera que solia aturar-se en un orri, prop del foc encès, a belar amb la flauta i a mirar les flames.
Un estiu, a Sanremo, va conèixer una noia brasilera que estudiava música. Ell era al mar perquè li havia recomanat el metge, ja que havia tingut amigdalitis, però no es banyava ni prenia el sol a la platja perquè tenia la pell tan blanca que massa sol li feia venir febre; i d’altra banda odiava el sol, i la sorra, i els para-sols, i la gentada. De manera que es quedava a llegir sota els arbres, al jardí de l’hotel; i es va posar a parlar amb la brasilera, que tampoc es banyava, i era allà amb ulleres fosques i un gran barret, i amb ella hi havia la seva mare, la mamita, una velleta baixa com una mona, amb els cabells tenyits vermells.
Després del mar, en Vincenzino va tornar a la Caset-ta, ben refet de la malaltia. Va posar un retrat damunt la taula de la seva habitació. S’hi veia una noia dreta, de perfil, amb un vestit de nit, un collaret de perles, el coll llarg, un gran monyo negre i un boà de plomes.
Va dir:
—La meva promesa.
El Balí va dir a la seva dona:
—¿És promès, aquell babau?
Anava a veure el retrat quan en Vincenzino era fora.
—Quin coll tan llarg —deia.
I al matí, amb prou feines despert, deia a la seva dona:
—Aquella l’omplirà de banyes de dalt a baix i de baix a dalt.
En Vincenzino escrivia llargues cartes adreçades a Sào Paulo. En rebia d’igualment llargues, atapeïdes, escrites amb una cal·ligrafia gran i punxeguda, difícils de llegir perquè també estaven escrites al revers del full.
Pels volts de Nadal, la noia va arribar a la ciutat amb la mamita, el papito i el Fifito, que era un germà de dotze anys. Volien anar a la Casetta, a conèixer la família d’en Vincenzino.
S’estaven a l’hotel, i en Vincenzino els portava a veure la ciutat.
Un vespre, quan tornava, el Boina va trobar en Vincenzino al llit, pàl·lid com un drap, que vomitava en una palangana. Tot ell tremolava, i tenia una crisi nerviosa.
S’havia adonat que n’estava fins al capdamunt de la mamita, del papito, del Fifito i de la noia. I no sabia com alliberar-se’n.
El Boina va anar a buscar un metge i el Calitja. Ells dos es van quedar tota la nit a assistir en Vincenzino, a fer-li beure cafè fort, a eixugar-li la suor.
Al matí van anar a veure el papito i la mamita, i els van dir que en Vincenzino estava malalt, molt malalt, amb els nervis desfets, i de moment no podia pensar a casar-se.
La mamita es va posar a plorar. Després van demanar diners. Havien tingut despeses, havien fet viatges, i havien comprat un costós aixovar per a la filla.
Van tenir tot el que volien, i van tornar a marxar cap al Brasil.