RBA, 2008. 250 páginas.

Novelización del caso de la Enriqueta Martí, conocida como La vampira del raval. La leyenda del caso pone los pelos de punta, una mujer que secuestraba niños para sacarles la sangre y venderla como remedios antituberculosos a los ricos de la ciudad. Pero la leyenda no es más que eso, como demostró Jordi Corominas en este libro: Barcelona 1912.

Esto no afecta al libro que es, al fin y al cabo, ficción. Un libro que ha tenido mucho éxito en todas sus ediciones y que se ha traducido a varios idiomas. A mí, sin parecerme malo, me decepcionó un poco. Escrito de una manera solvente, pero en mi opinión mediocre. Lectura para pasar el rato.

Reseñas más elogiosas: La mala dona y La mala dona.

Se deja leer.

Hi ha qui viu a gust en temps convulsos, amb sang als carrers, perquè els permet esmunyir-se entre la violència i beure-hi a plaer. A la Rosa de Foc tothom va a la seva: uns miren de tenir teca per dur-se a la boca, altres s’omplen les butxaques i en fan ostentació; pidolaires que dormen en una taverna perquè no tenen un mal llit on caure morts, rics que viatgen a Sant Sebastià per fer un bany medicinal a la platja; hi ha qui no parla amb ningú per por que es descobreixi el seu secret, hi ha qui ho xerra tot cercant companyia. L’Enriqueta ha trobat les costures de Barcelona i s’hi desplaça amb comoditat, sola, coneixedora que ningú més li sortirà al pas, perquè no hi ha ningú que faci el que ella fa. A qui li importa un cadàver més, si els indigents morts no fan pudor pel fred de l’hivern? A qui li importa un nen menys, si la mare no pot alimentar-lo? Ella és a dalt i a baix, complaent-los a tots, donant a cadascú el que es mereix i, sobretot, el que busca, ho vulgui o no. Ella té tot el que vol, però sempre en vol més. Mai no n’hi ha prou. I ara té aquest nano, en Bocanegra, que és prou jove per no aixecar sospites i a qui va aconseguir esclavitzar en una sola nit. En Bocanegra no pot girar cua, i l’única sortida és obeir fins que ella se’n cansi.