Edicions del periscopi, 2015. 230 páginas.
Trad. Miquel Cabal Guarro.

Incluye los siguientes cuentos:

Un destí tèrbol
Muntanya aval
La parca
Com la Penèlope
Alí Babà.
Dos déus
Pare i mare
Un rampell
Un himne a la família
Doneu-me-la
Milgrom
Història de la Klarissa.
El fill de la Tamara
Baies verdes d’agrassó
Les aventures de la Vera
Pel camí d’Eros
Happy Ending

Que, en general, me han gustado muchísimo más que los de este libro: Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina. Historias de amores desgraciados y miserables, pequeños, tacaños, manchados de barro, como la vida misma.

Me ha recordado al de Madres, avisad a vuestras hijias, porque aunque es lugar común que las familias felices se parecen etcétera, lo cierto es que la miseria es igual en todas partes. En los dos antiguos combatientes subyace la misma pobreza material y espiritual, y personas que llevan la barca como pueden, mientras rezan para ser capaces de llegar a la orilla.

La manera de narrar es muy particular, hasta el punto que muchos críticos la acusaban de no saber escribir. Gran error. Dentro de la tristeza que desprenden todos los cuentos siempre hay un pellizco de ternura, de humanidad, que nos deja respirar un poco. Me ha gustado mucho.

Muy bueno.

Té la bocà de la Milgrom i uns llavis massa fins per ser un àngel.
Ara mateix la noia no és que no pensi a tenir una criatura, és que no té ni company, ni admirador, ni pretendent, tot i els seus divuit anys ben ferms.
Tot és estudi i més estudi, exàmens, biblioteca, cantina, unes sabates verdes i bastes i un vestit de llana marró de la mare amb les aixelles descolorides que fa por de dir.
La noia es mira la paret amb indiferència i hi veu un altre retrat, deu ser una ampliació d’una foto de passaport perquè té un angle tallat, és un retrat d’un oficial escanyolit amb una gorra enorme.
També és ell, és en Saixa, que ha crescut mentre li prenia la mida de la cintura, mentre l’anotava i observava amb ull crític els trossos de roba torts i esbiaixats d’un ruble amb vint copecs, en Saixa s’ha casat i ja té una néta, l’Àssia Milgrom.
Llavors la vella Milgrom consola la noia, li diu que no és l’única negada, que de jove ella era un desastre, que no sabia fer res, ni un ou ferrat, ni una sopa, ni la vora d’un bolquer, però que després en va aprendre: que la vida n’hi va ensenyar.
En un moment concret de la llarga i vanitosa història d’en Saixa, la noia ha de marxar, però el vestit es queda i estarà llest demà.
Al cap de tres dies, la noia, que té por de sortir al carrer amb aquella indumentària monstruosa, però que no és capaç de rentar, ni de planxar, ni de cosir mitjanament bé, ajaguda amb un llibre i amb els ulls plens de llàgrimes, finalment es decideix a anar a ca la Milgrom i diu a la mare: «Vaig a ca la Milgrom».
—És molt desgraciada —respon la mare—, ha tingut una vida tan desgraciada, la Milgrom! El marit la va aban-
donar de jove i li va prendre el nen, que encara era petit, i no va deixar que el veiés més. La va deixar així: primer es va endur la Milgrom d’un poble de Lituánia, tenia una bellesa extraordinària, setze anys, però no parlava rus, només hebreu i polonès, i després se’n va divorciar, llavors això anava així, hi havia llibertat, agafaves i et divorciaves. Es va portar una altra dona a l’habitació i li va dir a la Milgrom que se n’anés, i ella se’n va anar. Tenia divuit anys. De poc no es torna boja. Es passava els dies i les nits i tot a sota de la seva antiga finestra, a la vorera del davant, per veure el nen. Llavors la va trobar la Regina. La Milgrom jeia tota bruta al bulevard, però la Regina ajudava tots els oprimits. La va portar a una clínica i després se la va endur a casa a fer d’assistenta. La Milgrom dormia al passadís. Llavors, quan van arrestar la Regina, la Milgrom va entrar d’aprenenta en una fàbrica tèxtil, va guanyar-se els quatre copecs de la pensió i li van donar el quartet on viu.
La noia escolta, dispersa, i després se’n va a ca la Milgrom sense acabar d’absorbir la informació, i veu la mateixa co-furna sota teulat on, amb aquella calor, l’olor dolçassa de la llana vella literalment t’arriba a ofegar.
Amb els rajos calents de la posta de sol tot es fon, la Milgrom treu unes tasses, porta la tetera de la cuina i totes dues prenen te amb torradetes salades de pa negre, el luxe dels pobres.
La Milgrom torna a explicar la història vanitosa del seu fillet, en Saixa, la cara li brilla mentre es mira la paret on hi ha les dues fotografies que, de fet, pensa la noia, si la mama ho ha dit bé, d’on les ha tretes?
El Saixa adult mira des de la paret amb ulls freds i retrets, deu ser la foto d’un document militar, la gorra li penja com una sella sobre els ulls grossos i negres, aquí s’assembla molt
a sa mare.