Males herbes, 2023. 224 páginas.

Cuentos que parten de situaciones históricas y se reescriben con una buena dosis de humor e ironía, dándole una vuelta de tuerca. Desde quienes ven en el fuego de Prometeo un problema que va a entorpecer la sociedad, hasta un Hamlet que quiere dedicarse a escribir teatro.

Se hace un recorrido digamos histórico, y aparecen cuentos sobre los mitos griegos, la biblia, personajes modernos como Napoleón o literarios como la verdadera historia entre Romeo y Julieta (uno de los más conseguidos).

No me parece la mejor obra del autor, pero disfrutas mucho con su lectura, ligera, que te arranca más de una sonrisa.

Bueno.

—De veritat, pare, que no va anar així —protestà Sir Oliver—. Van sepultar Julieta i llavors Romeu va perforar Paris sobre la tomba de la jove.
—Sí, borne! Per començar, no fou sobre cap tomba sinó en un carrer proper al monument dels Scaligeri. I en segon lloc no el va perforar, només li va esquinçar l’espatlla, que això de matar amb l’es-pasa no és tan fàcil, jove. Proveu-ho i ja em direu!
—Scusi, però és que ho vaig veure a l’estrena —objectà Sir Oliver—. Durant el duel, el comte Paris va caure greument ferit i es va morir allà mateix. I llavors Romeu, creient que Julieta era morta, es va emmetzinar. Creieu-me, padre, va anar així.
—I ara! Romeu no es va emmetzinar, va fugir a Màntua, amic!
Oliver insistí:
—Ho vaig veure amb els meus ulls, padre\ Seia a primera fila! Llavors Julieta va tornar en si i en veure que els seu estimat Romeu era mort, es tornà a enverinar i aquest cop la dinyà.
—Quines coses dieu! —es va enfadar el padre Ippolito—. No entenc qui pot haver escampat aquests rumors. A veure, Romeu fugi a Màntua. Sí que és cert que per aquesta bestiesa la pobra Julieta es va intentar enverinar. Però no va passar res, cavaliere, fou un acte infantil, si no tenia ni quinze
anys. Jo ho sé per Lorenzo, jove, jo llavors era un ragazzo així —digué el bon pare mostrant una coizada del terra—. A Julieta la van prendre a casa d’una tia, a Desenzano, perquè es recuperés. I allí l’anà a veure Paris, que encara duia el braç embenat. I ja sabeu com van aquestes coses: en sortí un amor… com un roure. Al cap de tres mesos teníem casori. Ecco, signore, així és la vida. Vestit amb un roquet blanc, jo hi vaig fer d’escolà.
Sir Oliver semblava decebut.
—No us enfadeu, pare, però l’obra anglesa és mil vegades més bonica —digué a la fi.
El pare Ippolito va esbufegar.
—Més bonica! No sé què hi veieu, de bonic, en què dos joves es llevin la vida. Hauria sigut una llàstima, senyor. Li asseguro que és més bonic que Julieta es casés i tingués vuit fills. I quins fills! De postal!
Oliver va negar amb el cap.
—Sí, bon pare, però no és el mateix… vós no sabeu què és un gran amor.
L’esquifit mossèn parpellejà uns quants cops tot rumiant la resposta.
—Un gran amor? Jo crec que és quan dues persones aconsegueixen aguantar-se tota la vida… amb entrega i fidelitat… Julieta fou una senyora