Labreu, 2021. 274 páginas.

Al pasar de vigilante de museo a detective privado no hay muchas perspectivas de encontrar buenos casos, pero su primer encargo, muy bien pagado, va a ser vigilar a una persona en el pueblo de Santa Marta por encargo de un misterioso cliente. El investigador se integrará en la vida del pueblo tanto que más que vigilar a su objetivo se convertirá en su mejor amigo.

No es una novela negra al uso porque siempre está jugueteando con su lado metaliterario, y todos lo que le sucede al protagonista bebe de los tópicos del género pero a la vez los transgrede. ¿Es una investigación real o todo es un montaje? ¿Por qué nada parece tener un destino? Al revés que en los tópicos del género aquí no hay un asesino por descubrir (aunque sí asesinatos).

Libro muy divertido, que te atrapa y extraña a partes iguales, y que deja el regusto de una buena comida acompañada de un buen vino.

Muy bueno.

Quan l’Orson va entrar a El Centro va aixecar les celles en veure’m, somrient. Es va demanar una cervesa a la barra i va venir a seure. Vam encaixar de nou. Va dir-me que aviat s’uniria a nosaltres la Maria de l’Estanc. Era la propietària de l’establiment i de tot l’edifici. Precisament li havia encarregat a ell que reformés tots els pisos per fer-ne apartaments de lloguer. Hi havia fet instal·lar fins i tot ascensor. Les obres estaven avançades i probablement al cap d’un mes estarien llestes. Potser ella voldria llogar-me’n un.
Uns minuts més tard va entrar la Maria de l’Estanc. Era una dona de físic rotund. Atractiva. Vaig fixar-me que coixejava una mica, la qual cosa feia que els seus malucs ritmessin agradablement. El cabell negre, llarg i deixat anar. Potser tenia els quaranta o s’hi acostava. Duia texans i una samarreta negra on una llegenda
que s’arrapava als seus pits contundents deia TSUN-DOKU. L’Orson ens va presentar i jo vaig trencar el gel, comentant, mentre la mirava als ulls, que jo també comprava llibres, que s’estaven en una pila pendents de llegir. Es va sorprendre que conegués el significat del concepte japonès. I de parlar superficialment de la dèria de llegir vam passar a parlar dels pisos. Després d’escoltar-me, va dir-me que potser m’interessaria el cinquè pis, un apartament amb terrat encarat al mar. Li va agradar que em dediqués a escriure un llibre i que hagués triat Santa Marta per fer-ho. Suposo que em va avaluar com a llogater solvent i poc problemàtic. Acabada la cervesa, vam anar a veure el pis.
Hi havia un habitatge per planta i encara pols i soroll pertot, però el cinquè estava gairebé enllestit. La porta s’obria a un únic espai blanc prou ampli, amb cuina americana ben equipada, encara amb els electrodomèstics protegits amb plàstic. Al fons, un gran finestral donava accés al terrat, d’uns vint-i-cinc metres quadrats. Havien tingut el bon gust de posar una barana de vidre transparent per no trencar la vista del mar des de dins de la sala. Tot allò m’agradava. Tenia un no sé què de sanatori feliç, una llum que contrastava amb el meu principal fosc i enorme.