El lokal, 2017, 2020. 114 páginas.

Memorias de Emili Salut, publicadas en 1938 y nunca reeditadas. Nos habla de una niñez en un barrio obrero, lleno de desigualdades, vivero de esos futuros revolucionarios que intentaron cambiar el mundo porque el que les había tocado vivir era un infierno.

Aparecen en estas páginas las huelgas, las calles del Raval, la semana trágica y tiene un papel importante Salvador Seguí, del que este año se cumple el centenario de su muerte y del que hemos hablado ya varias veces este año (Escola de rebel·lia, Apóstoles y asesinos). También tiene un epílogo sobre la semana trágica.

En el prólogo nos advierten de que no vamos a encontrarnos alta literatura, por el estilo llano del autor. No es su principal defecto, lo peor es la desorganización de los temas, que no tienen un hilo conductor claro. Pero es un retrato de un lugar y una época que no ha perdido nada de su vigencia. Se acompaña de fotos de época.

Muy bueno.

I així estava formada, en la seva major part, la miseriosa societat d’aquelles barriades excessivament poblades i condemnada a la més trista pobresa (la de la fabrica, la de l’Hospital o la de la presó), ja que d’allí fou d’on llavors sortien més nombre de famílies atrafegades amb paquets i cistells, formant la majoria de les persones que desficiosament omplia, esperant l’hora de visita pública, el pati del vell Hospital de la Santa Creu i també els locutoris de la Presó Vella —quan aquesta encara era la presó dels homes—-per visitar els familiars o coneguts, en l’esperada hora agredolça de la comunicació, que malgrat la vida d’ignorància i d’injustícia que sofria aquella població obrera, també entre ella es manifestaven purs sentiments de delicadesa i bondat humana, en portar una modesta ofrena i un consol en aquells interessants moments de la visita, que fent el cor fort hom s’aguantava el plor per no causar més pena.
Entre aquest viure dolorós es criaren a la nostra ciutat diverses generacions obreres, que a tothora sentien crits en lloc de converses, igualment dintre dels tallers que dins dels pisos desolats; sempre entremig de males cares, de trastos vells i robes esparracades; aquelles robes que després de rentades eren esteses per galeries i balcons, ja que aquells banderins i gallardets de misèria no podien ésser estesos als terrats corresponents, perquè desapareixien amb rapidesa, sense que mai hom no pogués trobar rastre dels lladregots que fugien saltant pels terrats d’aquell laberint de carrers, tots semblants per les fàbriques, tavernes i drapaires, ja que aquesta fou la decoració urbana que durant molts anys predominà en aquells barris obrers; on per les diferents raons que van exposades a continuació, fou allí en aquell tros de la trista ciutat on estigué concentrada, amb més intensitat que en els altres districtes de Barcelona, la més apurada misèria fisiològica, moral i econòmica; on els vicis i dolors d’una determinada època (que nosaltres en l’actualitat en presenciem la transformació) semblaven haver trobat l’ambient apropiat, àdhuc amb els edificis oficials que encara existien en el passat quart de segle; tots ells eren construïts pel mateix detestable estil de presó-casema, com si aquelles construccions les hagués dirigit una rencorosa ànima d’excarceller, que arreu deixà una tradició de reixes com escut oficial de la Monarquia i de la Caritat cristiana; igualment a l’escola que a l’Hospital, igual a la caserna, que a la Casa de Maternitat tot era semblant a una presó en les velles construccions oficials dels nostres barris, i allò feia que, els nois que allí ens vàrem criar, també portéssim gravat en el cor i en el pensament l’avorrida quadratura dels barrots de ferro. Ni un recó de la bella perspectiva en la via pública, ni una clapa verda d’un tros de jardí, ni un petit museu; res que pogués distreure i alegrar un xic la vista i la intel·ligència. Ni tan sols una digna escola, com, per exemple, la que hi ha avui al carrer del Carme, el Grup Escolar de Milà i Fontanals, construïda en el mateix lloc on abans hi existia el convent de les Mínimes, que després de l’incendi del 1909, Mn. Pedragosa hi fundà, amb pocs recursos i amb la més bona fe del món, la Casa de Família, per recollir-hi els adolescents perduts que en sortir de la presó no tenien treball ni domicili. Modesta, però lloable, fou l’obra començada per Mn. Pedragosa, amb l’ajut altruista de persones de diferents estaments, entre elles cal esmentar l’excepcional cas de l’obrer anarquista Moreno17; aquest era un tipus d’home alt i fort, accentuadament colrat del sol per haver treballat tota la vida a la intempèrie, car era un complet operari paleta, d’aquells que antigament i amb nom ben apropiat, se’ls coneixia per mestre de cases; Moreno fou un coratjós lluitador de la causa obrera que havia estat ferit per la guàrdia civil i empresonat alguna vegada per qüestions socials; del seu captiveri nasqué la coneixença amb Mn. Pedragosa, aleshores que era el capellà de la Presó Nova, quan aquesta s’inaugurà. Quan Moreno obtingué la llibertat, volgué aportar també una ajuda personal a l’obra benèfica de la Casa de Família, i ja que monetàriament no podia fer-ho, ajudava amb veritable interès a l’altruista capellà fent passos per tota la ciutat i donant veus a tots els seus coneguts del ram de la construcció per cercar treball per la joventut esgarriada que recollia mossèn Pedragosa, amb la noble finalitat d’evitar que un jovent dissortat es convertís en carn de presó, com ho eren els nombrosos quinzenaires que va conèixer el capellà dintre la presó Model entrant de porta en porta a les celles solitàries portant-los ajuda i consol.

Si del Gambetta francés conten que era un polític descurat en el vestir, el nostre che «Gambetta» del Cafè, a més d’ésser descurat, anava brut com una guilla; era cisteller d’ofici i tenia pretencions d’orador i polemista, quan les nostres discussions prenien un caire de disputa, emprava com arma ofensiva la seva comprometedora rialla, extraordinàriament escandalosa i llarga.
Gallifa era un lleidatà un xic tartamut i d’un caràcter decidit; sofrint molt morí a conseqüència d’una sífilis mal curada, deixant un original record al vell Hospital de la Santa Creu, ja que quan volgué entrar-hi, per la manca de llits li negaven Testada a la benèfica institució, i un dia al matí, desesperat, entrà a Thora de la visita pública, i sense dir res a ningú i amb la natural estranyesa dels pàl·lids i consumits malalts que ho presenciaven, va despullar-se i es ficà dins del primer llit desocupat que va trobar, que casualment era el d’un malalt que per primera vegada s’havia llevat una estona. L’assalt al llit per l’intrús Gallifa, quan en tornar-hi se’n donà compte el malalt, va produir l’aldarull més fort que mai havien oït les velles parets d’aquella sala. Quan els empleats de la casa intentaren treure’l, Gallifa per defensar-se el llit, amb forta veu i tartamudejant, començà a cantar blasfèmies, amb tal braó, que la direcció del benèfic establiment, compromesa, acordà, de ben mala gana, arreglar-li un altre llit!
A Gom, sempre el vàrem conèixer tan sols amb la pell i Tos i groc com la cera; amb veu tremolosa, sempre parlava a tots els coneguts de la seva obra, uns dibuixos que deia havia fet, però que ningú no li coneixia.
Climent, fou un jove sindicalista que solament creia en l’evolució de la societat burgesa, mitjançant l’acció de les pistoles, de les quals ell també en resultà una víctima: un dia al Sindicat del carrer de la Lluna, tot potinejant una arma que volia arreglar, va col·locar-se una bala al ventre, que li ocasionà la mort.