Edicions 62, 2008. 220 páginas.
Tit. Or. Nightwood. Trad. Maite Cirugeda Galés.

La historia de varias personas alrededor de Robin Vote, que ejerce de mujer fatal con sus amantes, hombres y mujeres. Mucho desamor y muchas reflexiones sobre la vida, con frecuencia en boca del doctor O’Connor, verdadera alma de la novela.

No seré yo quien le quite méritos literarios a una obra que encandiló a T.S. Eliot y de la que Burroughs dijo que era uno de los mejores libros del siglo XX. Pero me ha costado mucho entrar en el libro, hasta el punto de que hubo un momento en el que preferí leerme un manual de programación que seguir con la lectura.

Por suerte la segunda mitad del libro mejora, con capítulos como ‘Vigilante ¿Qué me dices de la noche?’ de excelente contenido. Y tiene páginas con una prosa muy buena, exquisita. Pero el conjunto, lo confieso, no consiguió atraparme en ningún momento.

El doctor estava desconcertat peí silenci rígid de Nora, pero prosseguí.
—En passar per sota els arbres, jo em recolzava, tirat cap endavant, en el meu bastó, agafant-lo amb totes dues mans, i la tartana negra on em trobava anava seguida d’una altra tartana negra, i darrere d’aquesta n’hi anava encara una altra, i les rodes es van posar a girar, i jo vaig comencar a dir-me: Els arbres son millors, i l’herba és millor, i els animáis i els ocells son una bona cosa. I tot el que fem és decent quan la ment comenca a oblidar… és la trama de la vida; i tot ha estat bé quan ja hem estat obli-dats… la trama de la mort. Vaig comencar a lamentar-me peí meu esperit, i pels esperits de la gent que projecten l’ombra molt mes enllá del que son, i per les bésties que surten de la fosca en solitari; vaig comencar a gemegar per totes les bésties petites que estaven dins del si de Uurs mares, que es veurien obligades a sortir-ne i comencar a ser decents en aquella única pell que els duraría tota una vida. I vaig dir-me: Per tots aquests cauria de genolls, pero per ella no… No li pixaria damunt ni si estigués cre-mant-se! Vaig dir: Jenny és tan avara que no donaría ni la seva merda ais corbs. I després vaig pensar: Oh, pobra guilla!, si s’estigués morínt, cara avall abillada amb un parell de llargs guants negres, la perdonaría? I vaig com-prendre que la perdonaría, a ella i a qualsevol que es presentí com un quadro. I aleshores vaig comencar a mirar tota la gent que hi havia al carruatge, alcant els ulls amb molta cura per tal que no notessin res d’estrany, i vaig veure la noia anglesa allí asseguda, satisfeta i espantada. »I després la nena… estava envaída peí terror i fugia
de quelcom d’adult; vaig veure que, sense moure’s del seient, immóbil, al mateix temps corría; era quelcom en els seus ulls i al mentó, tirat avall, i tenia els ulls oberts de bat a bat. Llavors vaig veure Jenny, que tremolava, i vaig dir: «Déu meu, tu no ets un quadro.» En aquell moment Robin queia endavant, i la sang corría, vermella, d’allí on Jenny l’havia esgarrapat, i jo vaig xisclar i vaig pensar: «Un dia Nora deixará aquesta noia; pero per mes que a aqüestes dues les enterrin ais extrems oposats de la térra, un gos les trobará totes dues.»