La Rambla prengué importància sobretot al segle xiv, després de l’ampliació de les muralles de la ciutat per abraçar la zona del Raval. A partir d’aleshores, aquest antic límit de la ciutat va complir el paper d’espina dorsal com a passeig central.

Igual que ara, aquesta via era un passeig dual. De dia era escenari del tragí comercial i de nit era aquell lloc problemàtic que acollia les passions més baixes i, com diu la historiadora Isabel Segura, era l’eix a partir del qual es localitzaven els bordells.

En aquells temps, emparats en la retòrica d’alguns escrits de sants, l’ofici de la prostitució era concebut per les autoritats com un mal menor necessari. Es creia que la no-existència d’aquest servei podria dur a fer omnipresents els pecats de la carn. Defensaven que per fer una societat exemplar calia l’existència d’una dualitat amb ambients sòrdids de luxúria, però això sí, sempre controlats.

És potser per aquest motiu que les primeres ordenacions pel que fa a la prostitució són de les mateixes dates en què aquest eix central, la Rambla, va començar a tenir un protagonisme marcat, del segle xiv.

Però el Consell de Cent (el que ara és l’Ajuntament), de vegades la corona o l’església, arrendaven edificis públics a aquell qui els volgués explotar com a bordell. Les prostitutes havien de pagar amb el seu sou per una banda els hostalers i per l’altra l’autoritat. Al llarg del temps, diferents ordenances van obligar-les a dur una vestimenta especial per ser reconegudes i, en alguns casos, eren recloses als convents els dies sants per evitar que els homes pequessin durant aquests.

Les monges d’aquell indret intentaven convèncer-les per tal que deixessin la mala vida i passessin a formar part de la comunitat. Durant aquesta reclusió, evidentment, aquestes dones no treballaven. Per compensar la manca d’ingressos que això suposava, s’assignava a cadascuna d’elles un sou que sortia del lloguer dels molins públics de les Basses de Sant Pere, que funcionaven amb aigua del rec Comtal a l’alçada de Sant Pere de les Puelles. La manutenció dels presos del rei i la casa de la misericòrdia també se subvencionaven amb aquest mètode.

Potser sembla curiós el fet que fins ara no haguem parlat de la clientela, els homes que es beneficiaven d’aquests serveis, que malgrat la mentalitat cristiana conservadora d’aleshores, era vist com a «natural» que un home tingués impulsos sexuals incontrolables (cosa que mai era reconeguda a les dones).

Tot i això, calia separar molt bé la vida correcta de la d’aquestes dones estigmatitzades i és per això que amb el temps es varen perseguir els alcavots que treballaven fora del sistema oficial i es varen multar les dones que exercien al carrer.

La Rambla, però, sempre fou l’eix vertebrador de la prostitució.

Tot i ser un tema tabú, aquest ofici ha deixat marques que encara podem llegir avui dia a les parets de la Barcelona vella.

Per tal de distingir els bordells de la resta d’establiments hi havia tot un codi de senyals, dels quals les carasses són en l’actualitat el símbol que en més ocasions ha arribat fins als nostres dies.

Igual que les cases de jueus i sarraïns sovint eren pintades de groc per tal d’assenyalar-les, els prostíbuls estaven obligats a pintar la seva part baixa de vermell ben viu en representació de la luxúria. També tenien el número de la porta pintat notablement més gran en relació amb la resta de números de les altres cases.

Les carasses normalment representaven el cap d’un dimoni o un sàtir i en altres casos el d’una medusa.

El costum de posar aquestes testes a les cantonades data del segle xvn i és posterior a la guerra dels Segadors del 1640. En aquesta data es van adoptar aquestes mesures de marcatge dels bordells per tal que els soldats de les tropes castellanes que en aquell moment dominaren la ciutat poguessin trobar els prostíbuls sense problema.