Edicions 62, 1986. 238 páginas.
Trad. Andreu Nin.

La construcción de una presa sirve como metáfora de la lucha de la revolución para que el hombre domine a la naturaleza y también como excusa para desplegar una galería de personajes que se adaptan al nuevo ambiente. Amor y desamor, comportamientos nobles y egoístas.

Traducida y prologada por Andreu Nin, lo que es un valor añadido. Andreu dice de Pilniak que es un escritor compañero, de la revolución, se entiende. Es irónico que los dos tuvieran un fin similar; Pilniak acabó en un campo de concentración bajo el gobierno de Stalin, y a Andreu lo mataron también por orden de Moscú.

Un autor no todo lo conocido que se merece, porque si bien es cierto que a veces es excesivamente barroco, su prosa tiene una gran belleza. Además nos proporciona un retrato único de un momento único. Confieso que a veces me costaba seguir el hilo del relato, parte por estar traducido al catalán y parte por la confusión habitual de nombres rusos que entre abreviaturas y patronímicos nunca sabes de quién están hablando.

Recomendable, aunque no sé si es posible encontrarlo con facilidad.

—Matar? —tornà a preguntar, i proferí apressadament, rio-tejant—: Us he preparat una idea, he, una idea sobre la teoria de Marx. La teoria de Marx sobre el proletariat és senzillament una estupidesa i serà aviat oblidada, inevitablement oblidada, perquè el proletariat mateix ha de desaparèixer. Quanta gent ha estat afusellada! Tres fills meus han sucumbit arrenglerats al mur; avui els cadàvers nedaran per l’Oka. Hens aquí la meva idea, sí!… I tota la revolució no servirà de res, haurà estat un error, he!, un petit error de la història damunt les nostres espatlles. Passaran dues o tres generacions i el proletariat desapareixerà, en primer lloc als Estats Units, a Anglaterra, a Alemanya. Marx escriví la seva teoria decidint que el treball muscular romandria per sempre. I ara resulta que el treball de les màquines substitueix el dels músculs; ben aviat al costat de les màquines no hi haurà més que els enginyers, i els proletaris es convertiran en enginyers. Prop de les màquines cinc homes, i als despatxos quaranta; els empleats es convertiran en proletaris. Heus aquí, he!, la meva idea! L’enginyer no és un proletari; com més culte és l’home, menys necessitats supèrflues té, i li és més còmode de viure en un peu d’igualtat amb els altres des del punt de vista material, igualar els béns materials per tal d’alliberar el pensament, sí, he!… Em direu que l’explotació roman. És clar que sí, perquè ho portem a la sang, però no l’explotació tal com l’entenia Marx, no! El pagès, que hom pot explotar perquè és una fera, no el deixaràs acostar a la màquina, perquè l’espatllaria, i la màquina costa milions. La màquina costa massa cara per economitzar cinc copecs en l’home que li posis al costat; l’home ha de conèixer la màquina, la màquina té necessitat d’un home que l’entengui, i no centenars com abans, sinó un de sol. Un home així, cal tractar-lo bé! —El vell parlava amb exaltació, arrufant les celles de plaer, contenint-se l’hèrnia amb la mà—. Us en recordeu? En altres temps els marxants es vestien fantasiosament, vivien en cases luxoses. I jo puc anar descalç i no per això sóc pitjor, no que no ho sóc, he, he! Cal estimar, cal respectar l’home. Aleshores no és permès de matar.

I esguardà interrogativament Nadiejda Antònovna. Ella es girà i pegà llambregada als porticons entreoberts de la finestra. El mosso passà al davant pels passadissos, que feien fetor de ratolins i de cresolina, de desinfecció. La fonda existia feia cent cinquanta anys. La cambra era baixa de sostre i de parets amples, amb finestres amb porticons. La llum de l’alba s’esmunyia per les escletxes dels porticons tal com deu esmunyir-se per les espitlleres dels bastions de les fortaleses. El mosso encengué una espelma damunt la taula, s’abocà a la mà les burilles del cendrer i se n’anà. L’espelma cremava furtivament. Evgueni Evguénievitx penjà a un ganxo l’abric de cuiro i la gorra d’uniforme. Nadiejda Antònovna estava dreta a prop de la taula amb el maletí a la mà.
—Fins ara encara no m’has preguntat —digué ella tutejant-lo per primera vegada— si tinc marit o no.
—Estimada, és que per ventura això té cap importància per a nosaltres? —respongué Poltorak—. És que en tens?
—Sí, en tinc uns quants —respongué indiferent Nadiejda Antònovna—. Em dius estimada; abans no m’ho havies dit ni una vegada. Ja deus haver remarcat que les paraules amor, idil·li, ara han mort.
—Estimada —digué Poltorak abraçant-la pel darrera i posant-li el cap damunt l’espatlla—, estimada meva, <;no has participat mai a la cacera del llop? En llustrejar, al bosc, en la rosada, els caçadors, silenciosos, s'aposten cadascú al seu lloc; mentrestant altres col·loquen banderetes pel bosc i formen una cadena viva. Els llops estan encerclats* però no saben que al seu entorn hi ha la mort, assenyaladament a l'indret on regna la calma, el silenci. La claror de l'alba s'estén damunt el bosc. Tu i jo som com els llops; a l'altra banda de les banderetes, del brancal d'aquesta cambra, hi ha la vida... Altrament, no és ben bé això el que vull dir. Estimada, la vida s'ha quedat enllà del brancal; per mi res no té importància, ni el marit, ni el passat ni d present; el meravellós ets tu i el fet que ens trobem a l'enfora de la vida ordinària. Nadiejda Antònovna deslliurà les seves espatlles, es tragué el capell i els guants, obrí els porticons, apagà l'espelma. En efecte, l'espelma no era necessària en aquella hora de la matinada. Nadiejda Antònovna, que havia romàs fins aleshores dreta a la vora de la taula, se n'anà cap a la finestra, l'obrí i s'assegué a l'ampit del bastió. A l'altra banda de la finestra es difonia la claror de l'alba, la terra es girava de cara al sol i es deseixia de la fosca i de la boira. A la cambra romangué una mitja tenebra grisa una mica rancuniosa i lassa, semblant a les parets de la cambra, molt fatigades. —Esperem la sortida del sol —digué Nadiejda Antònovna—; és la primera vegada que tinc l'avinentesa de veure com Kolomna sorgeix de la nit. És molt obscur el que deies dels llops. Sí, en tinc molts, de marits; i avui seràs tu el de torn. —Nadiejda Antònovna no permeté que Evgueni Evguénievitx li fes cap objecció—. A tu et fa por la paraula marit; no temis res, que no et vull prendre, ni molt menys, la teva llibertat i ésser la teva esclava. Abasta el vi. —Evgueni Evguénievitx tragué de la maleta una botella de Barzak—. Naturalment, la paraula marit et fa por i has inventat la història dels llops. No val la pena, les coses són molt més simples. En els temps vells existien les paraules: lliurar-se, ésser teva. Paraules mortes? Jo no em lliuro a ningú, sóc jo la que prenc, com l'home. I la paraula amor és estúpida! Jo no estimo ni he estimat mai ningú, llevat de mi mateixa. M'encurioseix escoltar-me a mi mateixa i servir-me, i no servir els altres. Un dia vaig sentir la curiositat d'esdevenir dona i vaig esdevenir-ho; tenia setze anys. Fins aleshores la dona en mi no s'havia fet sentir. A dir la veritat, però, no ho sé ben bé. No saps ni quants anys tinc, ni on treballo, ni quina és la meva vida; és la quarta vegada que ens veiem. A Moscou l'alba ens sorprèn sovint, però les cases no ens la deixen remarcar. Guaita, d'ací a cinc minuts s'alçarà el sol; quina solemnitat al món!, quina espaiositat al cel i a la terra mullada per la rosada! <^Vols saber per què he fet aquest viatge amb tu? M'imaginava que avançaríem pels ribatges espadats d'un riu devers els prats on es basteix la fortalesa contra els rius. —Parles com un poeta —digué Poltorak—. Té, beu més vi. —Treballo al «Guipromez», però vull ésser actriu. Sí, torna'm a abocar vi. Tu penses en la revolució.