Albertí, 2019. 220 páginas.
Hay sitios de Barcelona con los que uno guarda una relación especial. Yo viví unos años en el barrio Gótico, cerca de la plaza Reial, y tengo mis historias vividas en la misma. Desde las cenas en la bocatería del Glaciar después de algún bolo de teatro hasta los ligoteos en el Karma al ritmo del Clandestino sin olvidarnos de los conciertos del Jamboree o de la libertad para fumar porros que existía en la semiclandestina peña españolista.
Por eso he leído este libro con mucho placer. Aquí se nos cuenta cómo fue el nacimiento de la plaza, la historia de algunos de sus establecimientos míticos, el por qué hay una feria de sellos y monedas, las épocas más conflictivas y un largo etcétera de anécdotas a cual más interesante. Muchas de las cuales han dejado su rastro y cuando he vuelto a la plaza me he fijado en algunas placas que siempre había visto pero no sabía qué significaban.
En el siglo XIX se podían ver anuncios como este:
A las criadas de Barcelona. Amigas mías, desde hoy contáis en esta capital con un verdadero secretario, que únicamente se encargará de vuestros asuntos. Yo me encargaré de escribiros las cartas para vuestras familias, amigos y amantes, si los tenéis. Yo os buscaré colocacio-
nes de todas clases cuando no las tengáis. Yo procuraré que vuestros pequeños ahorros os produzcan lo suficiente para que dispongáis de algún capital cuando llegue el día de que toméis estado. Yo me obligo a proporcionaros novios honrados y laboriosos, que hagan vuestra felicidad. Yo os proporcionaré entrevistas (a honesta distancia) con vuestros novios. Yo me comprometo a acompañaros, a todas indistintamente, a los bailes, teatros, paseos, etc., etc.; y finalmente a casarme con una de vosotras, ya que no puedo hacerlo con todas. Atención, amigas mías, todos mis ofrecimientos son desinteresados; cada una pagará lo que tenga por conveniente por mis servicios, aunque no me paguéis nada quedaré contento por haberos sido útil. La que venga una sola vez a mi barraqueta volverá otra y siempre, porque encontrará lo que le conviene. Creedme, venid y probad. Interinamente y hasta que encuentre un punto más a propósito, me hallaréis en la plaza Real, en la barraca del rincón que está frente a la calle del Vidrio, todos los días.
Y en el siglo XXI el gran Nazario comenta cosas como esta:
Si la vols sanejar, saneja primer les condicions de vida de la gent que hi viu. Ara són els llauners, però no veig que sigui un problema o una competència per a ningú que, a les quatre de la matinada, venguin cervesa. Què és més degradant, els captaires que vivien als bancs o els apartaments turístics que hi ha ara a totes les finques, principals culpables que n ‘hagin expulsat els veïns? A la Boqueria no s’hi pot entrar, vols comprar el dinar i no saps on anar. Això no és degradació? Els bars de pakistanesos i les botigues de xinesos són els nous establiments de barri, que són els únics a donar un servei a qui viu al costat.
Abans d’anar-me’n, vull saber si és possible comparar la situació actual amb la que es va viure als anys vuitanta, i em somriu sorneguer:
No es pot comparar res amb res, jo tampoc soc el mateix que era als vuitanta, i no en té pas culpa la plaça.
Entre medio multitud de historias muy interesantes.
Muy recomendable.
En Muñagorri també va ser mentor de diversos toreros barcelonins, com Josep Boixader, conegut com El Niño de la Brocha. Llavors es publicava la revista taurina BIou y Toros, que a Barcelona només es podia trobar al quiosc Agustí de la rambla dels Caputxins, entre Nou de la Rambla i l’entrada a la plaça Reial.
El primer quiosc de la Rambla l’havia obert l’any 1888 el diari El Noticiero Universal, que en va instal·lar quatre més al passeig. Aviat en van sortir uns quants més, algun dels quals va gaudir d’una gran popularitat. Aquest seria el cas del senyor Agustí Joan Matheu, extravertit i gens convencional, que deia ser anarquista, tot i que sempre va estar afiliat al Partit Radical de l’Alejandro Lerroux. En el seu quiosc a tocar del carrer de Colom venia diaris de totes les tendències, llibres de Pío Baroja i de Tolstoi i d’amagat premsa clandestina. En aquella paradeta s’hi feien tertúlies a les nits, on acudien pintors com Ramon Casas o Santiago Rusiñol, dibuixants com Ricard Opisso, periodistes com Francisco Madrid, bohemis com Lluís Aymerich i Peius Gener, tanguistes de les sales de festes del barri Xino, aficionats de les penyes taurines, prostitutes o personatges de la Rambla com la Monyos. Durant el Pistolerisme va salvar la vida a més d’un sindicalista, amagant-lo al quiosc. Expliquen que una vegada s’hi va aturar el futur dictador Miguel Primo de Rivera, llavors capità general de Catalunya. Però l’Agustí no es va pas acovardir, i li va fer un discurs revolucionari. El general, empipat, va respondre-li: Un dia d’aquests et donaré un disgust. Efectivament, quan Primo de Rivera va donar el seu cop d’estat, la policia va fer una batuda entre la seva clientela i li va tancar temporalment el negoci.
En aquells anys, a més del Colmado Muñagorri, al passatge de Madoz hi havia la joieria Layret, la camiseria Barril i la impremta Seix, on començaria la
futura Gràfiques Seix, precedent de la futura editorial Seix Barral. I funcionava la famosa Casa dels Purés, especialitzada en aliments de règim per a diabètics. El 24 de març de 1928, el cubà Teodoro Correa va atacar amb una clau anglesa el cònsol de Cuba, en José Sala Ibaràn, al passatge, tot i que no el va matar.
I el 1929, esclatava una important estafa a la Cámara Mercantil, al número 12 de la plaça, un desfalc comptable que la va deixar en bancarrota.
L’any següent, obria el Café Restaurante Ideal Rincón, al número 11. Servien coberts de tres pessetes i cinquanta cèntims, amb entremesos variats, tres plats a escollir, postres, pa, vi o cervesa. Oferien abonaments de deu dinars a trenta pessetes i una orques-trina amenitzava els àpats.
En una entrevista que li va fer el periodista Luís Sainz de Morales per al diari La Calle, el quiosquer Agustí Joan Matheu explicava que, la matinada del 14 d’abril de 1931, va ser el primer a posar-se a cridar visques a la República al mig de la Rambla i a hissar la bandera tricolor al seu negoci. A partir de la proclamació de la Segona República, el 16 d’abril de 1932, la plaça Reial va passar a dir-se plaça de Francesc Macià. Aquell agost, la policia va detectar un grup de gàngsters dins d’un taxi, aparcats a la Rambla cantonada amb el carrer de Colom. Convençuts que anaven armats, els agents van baixar del vehicle per detenir-los. En van poder capturar tres, però el conductor va engegar i va fugir a tota velocitat. Darrere seu, un altre vehicle amb cinc individus dins va presenciar l’escena i també va fugir, amb la qual cosa va aconseguir despistar els seus perseguidors. Va córrer el rumor que eren atracadors que pensaven robar en un banc, i la policia va muntar un servei de vigilància a la plaça que va durar uns quants dies.
No hay comentarios