Xavier Theros. Barcelona a cau d’orella.

junio 12, 2020

Xavier Theros, Barcelona a cau d'orella
Comanegra, 2013. 500 páginas.

Josep Maria Carandell escribió el libro Guía de la Barceloa secreta y Xavier Theros, además de ser la mitad de Accidents Polipoètics, ha decidido actualizarlo y nos invita a recorrer los rincones más escondidos de la ciudad Condal. Restaurantes míticos, bares emblemáticos, calles que esconden misterios…

Es una delicia recorrer estas páginas e ir descubriendo que lugares por dónde has pasado muchas veces esconden una historia alucinante. Más de una vez he dejado el libro y me he dirigido al ordenador para situar en el mapa algún elemento arquitectónico o local histórico. No sabía que el ángel que presidía la entrada al portal del ángel ahora está en el banco central (y he sido incapaz de encontrarlo cuando lo he visitado).

Se echa de menos unos mapas introductorios e incluso ¿Por qué no? una guía en google maps para poder ir andando y recibiendo la información. Algunos sitios que me han llamado la atención:

Can Josep:
El Bitxo

Otras reseñas: Barcelona a cau d’orella y Barcelona a cau d’orella.

Muy recomendable.

A la primera cantonada hi ha el carrer de la Fruita, amb el bar Andurina, que té la terrassa més petita de la ciutat. La continuació és el carrer de Marlet, on tenen el seu taller l’antiga família de lutiers Herrera. Al xamfrà de Sant Domènec del Call hi ha la Sinagoga Major, considerada una de les més antigues d’Europa. Restaurada per l’Associació Call de Barcelona, ha estat consagrada novament i s’ha transformat en un petit museu. Per la part del carrer Marlet aquest edifici té dues finestres molt baixetes; si ens posem d’esquenes a la paret que hi ha entre elles quedem situats en direcció a Jerusalem. A la cantonada del carrer amb l’Arc de Sant Ramon del Call s’hi conserva una làpida jueva; va ser trobada l’any 1820 i deixa constància de la/fundació d’un hospital medieval per part d’un rabí local: «Fundació pia de Samuel l/a-Sardí, la seva llum llueix permanentment».
La confluència entre els carrers de Sant Domertec del Call, Mafíet i Fruita és un dels racons més inspiradors de Ciutat Vella, una aLríèTrtTGTcapsula del temps urbanística. Segons defensava el mestre losep Maria Huertas Claveria, en aquesta intersecció s’hi troba l’edifici particular que ha estat més temps habitat ininterrompudament a la ciutat, concretament des del segle XII. Es fàcil de reconèixer, perquè la seva façana va ser afectada pel terratrèmol de 1428 i sembla voler abrao-nar-se sobre la finca del davant. Aquesta casa va ser rehabilitada l’any 2000 per Elies Torres i |osé Antonio Martínez Laperïa. Els seus tres veïns són de la mateixa quinta, casalots dels segles XIII i XIV modificats i restaurats diverses vegades amb el pas dels anys. Si en un lloc es pot veure clarament com s’ha format Barcelona com les capes d’un pastís és aquí. En pocs metres hi ha pedres medievals, obra barroca, balcons neoclàssics i reformes modernistes. Estem en el potet de les essències del barri jueu.
A prop d’allà, la pensió Dalí ocupa un altre palauet neoclàssic reformat en estil modernista l’any 1900. La casa més antiga del carrer és la que s’obre a la Volta del Remei i podria remuntar-se al segle XIII. Aquest vell carreró havia estat un dels accessos més importants del Call Menor. Per la pah interior de l’edifici es pot veure una anella de pedra, tradicionalment identificada com una de les restes del suposat circ romà de Barcino. La hipòtesi trobava més consistència quan, abans de l’obertura del modern carrer de Ferran, davam l’església de Sant Jaume hi havia la placeta de les Arenes o de la Trinitat (copn veurem després, aquesta no ha estat l’única localització hipotètica per a aquest edifici). El carrer veí és una altra miniatura medieval -l’Arc de Santa-íTulàlia-, que passa per sota d’una casa rehabilitada el 1780 aprofitanttx©s^ffnques del segle XIV, amb una façana esgrafiada amb motius farmacèutics. Durant la restauració efectuada l’any 2006 s’hi van descobrir dos plafons originals que havien estat ocults des del segle XIX. En aquest carreró hi ha un dels portals amb marques d’haver tingut una mezuzà, que és un petit estri de fusta amb oracions escrites en un paper que es posa a la porta de tota casa jueva.
Val la pena també llegir el que deia del veí carrer de la Lleona: «El carrer de la Lleona, on hi ha algunes pensions i tallers d’ataconador, amb moltes inscripcions a les parets, és una via del segle XIV, on habitava cap a 1470 l’encarregat de cuidar els lleons de la ciutat, que vivien tancats a una casa, desapareguda, del barri del Palau. Els reis d’Aragó sempre van tenir lleons i tigres al seu palau com a símbol de la reialesa. Mentre va haver-hi jueus al Call, se’ls va obligar a pagar la manutenció de les feres, de les quals després es van fer càrrec els funcionaris reials. Per altra banda, el 1407 es va crear el càrrec de recollidor d’animals morts de la ciutat -en deien el «tiragats» – que els donaven a menjar als lleons. La ciutat, malgrat totes aquestes provisions, no va arribar a tenir un parc zoològic fins a finals del segle XIX».


La pedra escurçone
El carreró amb més miste/i dels voltants és el d’Estruch, també amb diverses plaques de ceràmica amo simbologia maçònica per les parets. Segons el nomenclàtor municipal Astruc Secanera era un ric astròleg jueu que va viure aquí al segle XVJ^qui el parapsicòleg televisiu Ricard Bru va dedicar dos grans murals ceràmrís amb inscripcions cabalístiques a cada punta de la travessia. Altre vej^famós va ser l’astròleg del segle XVI Granollacs lAstruc, que en català significa «mag». Estruch també era el comte vampir imaginat per l’escriptor Joan Perucho. Aquí es venia la pedra escurçonera que guaria les mossegades de serp i d’animals rabiosos. Qui primer va estudiar científicament aquest remei va ser casualment un metge d’Olot anomenat Pau Estruch, a mitjans del segle XIX. Joan Amades explicava que aquest producte va agafar tanta fama que un pagès dels voltants (llavors la veïna plaça de Catalunya eren horts) acceptava apostes per deixar-se mossegar per un escurçó i curar-se la ferida amb aquesta pedra miraculosa. Per als nostres avis, el carrer d’Estruch es va fer famós pel crim que l’any 1909 va estremir la ciutat, quan Lluis Pignillelu (àlies el Cigarrito) va matar el matrimoni Altadir i la seva filla de quatre mesos, als quals va tallar el cap amb una destral. Pignillelu va seguir en aquell domicili on vivia rellogat, fins que els veïns, farts de la pudor, van avisar la policia. Lassassí, veient-se perdut, es va suïcidar d’un cop de destral al front.


El fantasma del carrer Agullers
Lany 1935 aquí hi vivia una vídua amb cinc fills anomenada Ana Escó deTobena, en un minúscul cinquè pis. Llavors aquest era un carreró brut, on hi mancaven tot tipus de mesures higièniques, un veïnat de gent pobra. Aquell estiu, l’Ana va començar a explicar a les veïnes que una presència fantasmal no els deixava dormir. Poc després la situació va empitjorar; s’escoltaven sorcflls estranys i els conills que criaven al cel obert van aparèixer morts. Alarmad/C va demanar a uns nebots que passessin la nit amb ells. De matinada van s^rtíir passes procedents de l’interior de la sala on dormien.~La_gorta es vajDtjw-íquan van encendre el llum van veure una silueta blanquinosa que feia sorolls esgarrifosos mentre fugia pels terrats. Els joves van perseguir el fantasma armats amb pals, però no el van caçar. Unes hores més tard la taula del menjador va començar a moure’s sola i els estris de cuina van caure tots a terra. Finalment, l’Ana va denunciar-ho a la comissaria de policia, que va enviar uns agents a casa seva. Aquests no van observar res d’anormal, però quan van marxar el fenomen es va tornar a repetir amb més força. Aquesta vegada el fantasma es va aparèixer al costat de la taula, per difuminar-se de cop. Atemorits, elsTobeha es van mudar de domicili. El jutjat va admetre a tràmit la denúncia -única que jo sàpiga contra un fantasma a casa nostra-, cridant a declarar els propietaris de la finca, els inquilins i els nombrosos rellogats que malvivien en aquell indret, sospitant que era un cas pioner de mobbing per fer fora els seus habitants i poder vendre l’immoble. El judici va destapar les conflictives relacions entre el propietari i la vídua Tobeiïa, que havia perdut recentment el seu marit i a qui pretenien apujar abusivament el lloguer. La premsa va arribar a preguntar-se si els fantasmes i apareguts que corrien per la ciutat aquells dies no eren paranys dels amos de les cases per aconseguir un desnonament en poc temps.
La notícia més repetida sobre aquesta població van ser les tempestes, que s’emportaven mig barri cada hivern. Les cases estaven fetes directament a la sorra, molt a prop del mar, la qual cosa explica desastres com el de febrer de 1917 que es va repetir el 1920, 1925 i 1926, deixant molta gent sense llar. Durant la postguerra, el barri va ser visitat pel sinistre doctor Modrego -l’arquebisbe franquista de Barcelona-, que l’any 1954 va beneir un sumari dispensari obert per atendre les urgències mèdiques d’aquell col·lectiu. Un any més tard van començar a enrunar barraques i a oferir reallotjament de l’Obra Sindical del Hogar als blocs de la CAMPSA de la Verneda. Allò va coincidir amb la construcció, l’any 1958, del passeig Marítim, que va anar molt lenta per la poca disposició dels veïns a deixar les seves cases. El barri va ser retratat per Francesc Rovira-Beleta a la seva pel·lícula LosTarantos, on es pot veure com vivien els seus habitants. El 1964, una tempesta va portar a la sorra una gran balena; tot el barri va sortir amb ganivets a agafar-ne un tall fins que es va presentar la policia i ho va impedir. Aquell any hi va haver la darrera tempesta al Somorrostro, que va deixar sense sostre unes sis-centes persones. Finalment, les darreres famílies que hi vivien van ser traslladades el 1967 amb motiu de la Setmana Naval, una mostra en la qual va participar la Sisena Flota dels Estats Units que va fer un desembarcament a la platja on havien estat les barraques.
va començar la seva particular afició a la patata. No obstant, en un principi només en menjaven els pobres. Quan el baró de Maldà va tornar de l’exili a Berga per culpa de l’ocupació napoleònica del seu palau, ho va fer maleint les patates bullides que menjaven a totes hores els catalans de classe baixa. Poc després, durant la Primera Guerra Carlina, a les trinxeres de Navarra s’inventava la truita de patates que coneixem gràcies a l’escriptor Alexandre Dumas, que hi era de pas i que va ser el primer estranger que va escriure la recepta. Explicava la meva àvia que durant la Guerra Civil, a Barcelona les truites de patates es feien sense ous i sense patates, amb la part blanca de la pell de taronja, farina i aigua. I durant la postguerra, el franquisme autàrquic va inventar les patates vídues, cuites amb aigua, sal i pebre vermell (la gana que li ha tret a aquesta ciutat el tal Pardalot).


Un fotògraf a l’infem
Al carrer de Margarit hi ha una placa que recorda el lloc on va néixer Francesc Boix, un adolescent que treballava en un estudi de fotografia a qui amb setze anys li va tocar combatre al front dAragó durant la Guerra Civil. Acabat el conflicte, Boix es va exiliar a França, on va ser internat en els vergonyosos camps de concentració per a republicans espanyols. Un any després, l’exèrcit alemany va envair el país, i eíl va ser internat amb mil cinc-cents refugiats més al camp d’extermini austríac de Mauthausen. Gràcies als seus coneixements de fotografia va poder salvar la vida, treballant a l’oficina on es feien les fitxes dels presoners. Tan segurs estaven els nazis de la seva victòria, que pel seu laboratori van passar des de fotos personals dels guàrdies -on es veien tota mena de crims-, a reportatges de les personalitats que visitaven el camp. Amb altres interns catalans va posar en marxa un pla per documentar la vida quotidiana en aquell lloc, fent còpies de les imatges que li portaven per revelar i traient-les clandestinament d’allà. Miraculosament va ser un dels pocs supervivents de Mauthausen, i es va convertir en l’únic català que va testificar en els judicis de Nuremberg i Dachau, on va acusar davant del món els caps nazis que pretenien desconèixer el que passava als camps de concentració. El seu testimoni va ser un dels més importants que va escoltar el tribunal, i va servir per condemnar públicament la monstruositat del nazisme. Boix va morir pocs anys més tard a París, víctima de la tuberculosi. La biblioteca pública del Poble-sec porta el seu nom.


El dit d’en Calderón
Al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, entre col·leccions antigues de màgia, petits teatrets, vestuaris, escenografies i cartells, hi ha un objecte insòlit, un estrany bibelot: es tracta d’un dels dits del dramaturg Calderón de la Barca. Aquest petit os -concretament, un metacarp de la mà dreta-porta aquí des de 1923, quan fou donat pel cardenal Monascillo, procedent de la seva pròpia biblioteca. La relíquia procedeix de l’exhumació que es va realitzar l’any 1840 a l’església del Salvador de Madrid quan el temple amenaçava ruïna. Aquestes podrien ser les darreres restes de l’escriptor, que va ser novament enterrat a l’església de Sant Nicolau de la capital espanyola d’on va desaparèixer durant la Guerra Civil.
El dit d’en Calderón es pot veure al web d’aquesta institució (www.cdmae.cat), on es poden consultar en línia les seves col·leccions. No obstant, res tan emotiu com tenir davant el vestuari carregat de joies de la gran divaTórtola Valencià, els cartells dels seus espectacles o els autoretrats que es va pintar, on apareix de gitana o de ballarina oriental. La visita ja valdria la pena només pel gran bagul ple d’etiquetes d’hotels de mig món, que confirmen l’èxit d’aquesta exuberant artista de la Belle Époque. Entre les peces d’aquest museu que espera un dia ser obert al públic hi figuren un titella original de Juli Pi -el titellaire dels Quatre Gats-, o les figures de grans mestres d’aquest art com Didó o HarryTozer; els decorats dels germans Salvador, amb els quals s’han representat la gran majoria dels Pastorets d’aquest país; escenografies d’Apel·les Mestres i Fabià Puigcerver; llanternes màgiques de Soler i Rovirosa; la col·lecció de castanyoles de José de Udaeta; pintures de Santiago Rusinol, Ramon Casas, Josep Guinovart o Frederic Amat; els estris de prestidigitació dels germans Roca, o el vestuari de Victoria de los Àngeles o d’Enric Borràs. Fins i tot hi ha un bust maleït de Serafí Pitarra que, en una gatada de les seves, cada vegada que el mouen es trenca alguna cosa.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.