M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant

Arribarà l’estiu altra vegada,
arribarà l’estiu i no hi seré,
jo no hi seré, oh cars, entre vosaltres.
Estaré, mort, a qualsevulla banda.
Però fareu llavors les vostres coses,
conservareu aquest apartament
davant la mar lluminosa i terrible
que jo he pagat amb síl·labes de sang,
prendreu el bany a l’hora acostumada
i al cap al tard passejareu tranquils.
Únicament, com permanent record,
o com modesta llàntia de fang,
vull que deixeu al centre de la taula
del menjador unes poques cireres,
uns albercocs, unes prunes, bresquilles.
Vull, a les nits, la seua olor encesa,

la seua olor, molt lenta i dolça, a terra,

com si em pogués arribar enllà on siga.

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d’accelerada lluita,
de combatius balcons i d’estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l’enyore jaç
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m’ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta