Labreu, 2009. 232 páginas.
Trad. Miquel Cabal.

Un libro de Dovlatov no me fue suficiente. Después de La filial busqué esta Zona, apuntes de un vigilante de campo. El autor fue llamado a filas y le tocó ir a un campo de prisioneros, a un Gulag, pero como guardián. Un punto de vista diferente al que estamos acostumbrados.

Los sucesos que se narran tienen crueldad, sí, pero sobre todo un carácter irreal. Ese mundo fuera del mundo que son las prisiones alcanzan límites insospechados bajo del yugo de una dictadura política.

A esto tenemos que añadir el alto nivel literario de las narraciones de Dovlatov, que no se limitan a contarnos truculencias, lo hacen con prosa de calidad.

Muy recomendable.

Davant meu, a la vora d’un foc baix, hi havia un home assegut. Al seu costat, damunt l’herba, hi blanquejava un llibre. A la mà esquerra, hi tenia una llesca de pa…
—Hola -digué en Kuptsov-. A veure què et sembla, mestre. Aquí explica que un home mata una vella per diners. Es turmenta tant, que se’n va voluntàriament a treballs forçats. Doncs imagina’t, vaig conèixer un tipus al Turquestan. El tipus n’havia pelat una trentena i no tenia cap condemna. Va viure fins als setanta anys. Tenia fills i néts i ensenyava música quan ja era vell… I encara més, la història demostra que te’n pots sortir de més fortes. Per exemple, en pots enterrar deu milions, o els que siguin, i després fumar-te un Hercegovina Flor…23
—Escolta’m -vaig dir-li-, et ben juro que acabaràs treballant. Tard o d’hora, faràs de conductor, d’operari o de carreter. En el pitjor dels casos, tallaràs branques. Acabaràs treballant, o moriràs a l’aïllador. Acabaràs treballant, te’n dono paraula. Si no, la dinyaràs…
El reclús em va mirar com si fos un objecte. Com si fos un cotxe estranger al davant de l’Hermitage. Va observar-me des
23. El tabac d’aquests cigarrets era el que Stalin feia servir per ompir-se la pipa. (N.delt.)
del radiador fins al tub d’escapament. Després va pronunciar amb claredat:
—M’agrada passar-m’ho bé…
I, de sobte, un pont de comandament sobre les ones. Veles esquinçades. Vent, esquitxos salats… Un miratge…
Vaig preguntar-li:
—Treballaràs?
—No. Vaig néixer per robar.
—Cap a l’aïllador!
En Kuptsov s’aixecà. Era gairebé educat amb mi. Una ganyota de sorpresa alegre se li congelà a la cara.
En algun lloc queien els pins, tot fregant el cel. Un camió de fusta retrunyia.
En Kuptsov va resistir una setmana a l’aïllador. Sense cigarrets, sense aire, a mitja ració.
—Fot-li, mestre -deia, quan jo passava pel costat de l’obertura de la seva porta.
Finalment, el supervisor el va deixar entrar a la zona. El mateix dia ja tenia conserves, mantega i pa blanc. Una organització misteriosa, l’assistència social de la presó, l’havia proveït de tot el necessari…