Institut del teatre, 1998. 174 páginas.

Libro-entrevista de hace diecisiete años de mi admirado Sanchis Sinisterra, que dudo pueda encontrarse más allá de las bibliotecas. Acompañado de gran cantidad de material gráfico explica las andanzas del teatro fronterizo, las peleas del dramaturgo con unos y otros y hace un repaso de la producción del autor hasta ese momento. Ya había triunfado con ¡Ay, Carmela! pero le quedaba mucho recorrido por delante.

Pequeños placeres para admiradores. No hay reseñas por ninguna parte, tampoco hay nada que explicar: lo mejor es leerlo.

Calificación: Bueno

Extracto:
– Dramatúrgicament no podies dir: «Em quedo amb sis personatges fonamentals.»
– No. A més, jo combregava absolutament amb aquell sentit
assembleari. Crec que abans havia assistit a les assemblees, però sense dir ni ase ni bèstia. A partir d’aquell moment m’hi vaig integrar plenament. Vaig viure d’una manera molt intensa i exaltada aquella possibilitat que la professió es fes càrrec de la política cultural, encara que en principi només fos per a aquell Festival Grec. Hi havia un projecte de continuïtat. Per això per a mi va ser frustrant l’escissió de l’Assemblea.
– Vas participar en la ruptura?
– En aquells debats sí. Vaig participar en la ruptura en la mesura que em vaig decantar per un dels dos bàndols. Ho vaig viure com un fracàs de l’esquerra, que sembla condemnada a dividir-se, a fraccionar-se, als anatemes, tal com ho vivim aquests dies. És una espècie de fatalisme històric. La dreta no es divideix mai, sempre va unida, canvia el que calgui. Reconec que vaig prendre part clarament pel sector més proper al PSUC, al PCC, perquè m’irritaven bastant les posicions, per a mi adolescents i immadures, dels anarcos. Tenien una concepció de l’anarquisme molt còmoda. A mi sempre m’ha interessat la filosofia de l’anarquisme, i de vegades dic si no dec tenir més d’anarquista que de marxista. Em semblava infantil que en nom d’aquell esperit àcrata es justifiqués qualsevol arbitrarietat, qualsevol individualisme, qualsevol posició insolidària. En aquell moment em decantava més a una certa disciplina col·lectiva, en un sentit comunitari.
– La ruptura va significar que els anarcos se n’anessin al Saló Diana i els psu-queros es quedessin en el no-res.
– Ens vam quedar en aquell projecte de muntatge que va ser
Crack, en què em van sol·licitar com a autor. Es va fer un espectacle que es deia Crack, em sembla que coordinat per Jaume Melendres. Frederic Roda fill em va demanar un text. Feia molt que no escrivia, tenia alguns textos empantanegats des de feia anys. Vaig escriure un text breu que es diu La Edad Media va a empezar. Fruit també d’aquella exaltació, o d’aquella obertura envers la política sense traves, va ser un text que vaig començar —que per a mi encara no he acabat—, Terror y misèria en el primer franquismo, del qual vaig escriure diverses escenes. Era un homenatge, era fer l’ullet en complicitat amb Brecht, d’una banda, però al mateix temps era un intent, que es recollia en una espècie de pròleg que vaig escriure per al text, de parlar sobre el perill de l’oblit, de l’amnèsia, ja que ens endinsàvem en un futur resplendent i semblava que calia oblidar el passat. Creia que el teatre tenia entre les seves tasques preservar la memòria. Vaig voler escriure una espècie de quadre, de mosaic, prenent l’estructura de Brecht, d’aspectes molt particulars, molt concrets, del que va ser el terror i la misèria del primer franquisme, prenent records de família, lectures, testimonis que començaven a publicar-se. Recordo els talps, una gent que havia viscut molts anys enterrada, el que passava a les presons. El projecte era molt ampli. Em vaig quedar en quatre o cinc escenes.
– Per què no ho vas acabar?, realment era el moment.
– Potser perquè, davant el fracàs del moviment assembleari i el que va resultar el Crack, vaig decidir fer un cop de cap i fundar, crear, un grup permanent estable, d’investigació i de creació, que és El Teatro Fronterizo.