Potser és l’aigua. Potser són les plantes. O potser les amants malaies. No és possible acostumar-se a aquelles dones. N’hi ha d’estupendes. Somriuen contínuament i tenen una suavitat particular a la pell, en els gestos, en el somriure, en els costums, en la manera de servir-te a la taula i al llit… Malgrat tot, és impossible que ens hi acostumem. Els anglesos sí, saben defensar-se. S’enduen Anglaterra dins de la maleta. La cortesia arrogant, la indiferència, la bona educació, els camps de golf i els camps de tennis, el whisky i l’esmò-quing que es posen el vespre a les cabanes amb el sostre de llauna, enmig dels pantans. Bé, no tots. Això només són llegendes. Després de quatre o cinc anys la majoria d’ells s’embruteix com tota la resta, belgues, francesos, holandesos. Els tròpics es mengen les bones maneres adquirides al colkge, igual que la lepra es menja la carn. Als tròpics perden els modals adquirits a Cambridge i a Oxford. Has de saber que a casa, a Anglaterra, desconfien de tots els anglesos que han passat un cert període als tròpics. La gent els respecta, reconeix els seus mèrits, però en desconfia. Estic segur que a les targetes de visita hi ha una anotació que diu: «Tròpics». Com si hi digués «Sífilis» o «Servei d’espionatge». Qui ha estat molt de temps als tròpics és un tipus sospitós; encara que no hagi fet res més que jugar al golf o al tennis, beure whisky als cercles de Singapur, participar de tant en tant a les recepcions del governador amb Pesmòquing o l’uniforme carregat de condecoracions, és sempre, malgrat tot, una persona sospitosa.

—Perquè hi ha una veritat que es basa en els fets. Va passar això o allò altre, en aquest moment o en aquell altre. És senzill descobrir aquestes coses. Els fets parlen per si mateixos, com se sol dir, i cap al final de la vida aquests fets, tots plegats, ens acusen a crits, més fort que un acusat quan el torturen. Però les coses han anat així, i els fets no menteixen. Ara bé, de vegades, els fets no són res més que conseqüències deplorables. No es peca només d’obra, sinó també per la intenció que ens impulsa a obrar d’una manera determinada. La intenció és el que compta. Els grans sistemes jurídics antics d’inspiració religiosa, els he consultat, ho declaren de manera explícita. Un home pot cometre una infidelitat, una infàmia, pot arribar a tocar fons, fins i tot pot cometre homicidi i, malgrat tot, pot conservar la seva puresa interior. Una acció en si no representa la veritat. N’és una conseqüència i prou. Si un dia algú ha de fer de jutge i ha d’emetre un judici, no es pot acontentar amb una llista de fets que apareixen en un informe policial, sinó que ha de descobrir allò que els juristes anomenen el mòbil. És senzill establir el perquè de la teva fugida. El motiu, ja no. Ja em pots ben creure si et dic que en aquests quaranta-un anys he examinat totes les hipòtesis que em podien ajudar a entendre el perquè del teu pas incomprensible. Però cap no m’ha donat una resposta. Només la veritat me la pot donar.