Quaderns crema, 1995. 222 páginas.

No conocía nada del autor, llegó a mis manos a través de la basura, en unas cajas que contenían libros muy interesantes, señal de que pertenecían a la biblioteca de alguien con gusto.

Es una recopilación de artículos periodísticos, y aunque suelo huir de este tipo de libros reconozco que me ha gustado mucho, y que se encuentran pequeñas joyas. Por culpa de uno de los artículos estuve buscando el portal de las ramblas donde los tacones de las prostitutas habían dejado marca.

Ahora al ver la contraportada veo que hay una continuación con artículos humorísticos, Ull de vaca. Será cuestión de hacerse con él.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (134/365)

Extracto:
SIDA I ABSTINÈNCIA SEXUAL
L· arquebisbe de Barcelona dedicava la seva darrera glossa dominical a la sida. Ho feia amb un sol argument: l’abstinència sexual és l’única manera d’evitar la malaltia. I recolza l’afirmació sobre unes referències que van des de Màgic Johnson fins a l’Organització Mundial de la Salut.
L’absència d’altres consideracions al voltant de la sida, l’apologia de la continència com a única garantia recorda la vella cançó: el sexe és pecat. Mentre uns sectors de la societat insisteixen en la prevenció i malden per no tenyir d’apocalipsi les relacions sexuals, altres fan sonar les trompetes perquè tothom sàpiga que s’ha acabat el bròquil de la permissivitat, que un càstig diví està posant les coses al seu lloc. L’homosexualitat ha arribat massa lluny; el matrimoni és l’únic reducte, natural i limitat, on es foguegen les passions. Això no ho diu el senyor arquebisbe, però la seva glossa destil·la aquest esperit.
([Sexe segur? Ni això: no sexe. La jerarquia eclesiàstica, que tan obsessivament ha predicat contra el sexe, se sent amb una aura profètica: «({Ho veieu? Ja us ho dèiem i no ens volíeu creure: el sexe mata.» Introduint la repugnància i el fàstic en la sexualitat, fins i tot la reproducció humana serà una proesa. És com aconsellar no fer cap esport per no prendre mal.
què és dolent el sexe?

Hi ha una escola de falsificadors lúdics que podríem emparentar amb el bigoti i les celles de Groucho Marx. Maurizio De Fazio, Lello Pendiglione i Pierluca Sabatino són tres joves napolitans que durant una temporada es van dedicar a enviar cartes i postals amb segells inventats. O sigui, descaradament falsos. Al costat de dibuixos més o menys filatèlics, apareixien missatges humorístics com aquests: «Saló Mundial del Cotxe Robat», «Bicentenari de la Camorra de Campània», «Però, da Terra és rodona?», «Campionat del Món de Caca sobre el Prat», «Dia de la Supressió dels Drets dels Infants», «Primer Conveni Mundial del Segell Fals»… Els joves napolitans exhibeixen les seves obres amb els mata-segells dels serveis postals. Es vanten d’haver-los burlat amb tota la cara. Però també amb tot l’enginy i la necessària quota artística d’aquest tipus d’obra. Són falsos, sí, però únics, imaginatius. Recorden aquell venedor furtiu de jerseis amb cocodril que, quan li van preguntar si eren autèntics Lacoste, va respondre: «Gairebé.»