La Vanguardia, 2023. 210 páginas.

Conversación entre los dos grandes maestros del relato, Monzó y Pàmies, a los cuales admiro profundamente y cuyos libros he leído en su práctica totalidad. El libro, en principio, prometía mucho pero… ha sido algo decepcionante.

No digo yo que no se hable de temas interesantes, e incluso el origen de algunos de mis cuentos preferidos de los autores (dos de ellos en mi repertorio de cuentacuentos), pero en general me ha parecido mucho relleno y poca sustancia. La idea era hacer una transcripción sin editar y bueno, a lo mejor se podía haber editado algo.

¡Ojo! No es que el libro esté mal, es que esperaba bastante más.

Está bien.

QM: Era la Fira del Llibre.
SP: Saló del Llibre de Bordeus. Tenim un acte en el que participen diversos escriptors, el Monzó, jo i Javier García Sánchez, entre altres.
QM: Ha publicat un llibre ara.
SP: Sí, ara ha tornat. Javier García Sánchez fa una intervenció absolutament —com t’ho diria?— corprenedora, sobre l’esforç existencial que experimenta l’escriptor quan es juga la vida en cada paraula i ha de donar a llum una obra que ha de transcendir no només a ell sinó al col·lectiu de la humanitat en si.
QM: Ha d’interpel·lar-la!
SP: No només interpel·lar-la sinó, alhora… Tot aquest discurs. Això va durar uns minuts i l’auditori —vuit o nou persones, tampoc no et pensis que estem parlant d’una sala plena— es va com… Llavors passem la paraula a Quim Monzó que diu que el que li provoca esforç és… cagar. Tu imagina’t el context. Hi ha un traductor. Acaba de dir-li, davant de l’home que vol interpel·lar el món amb cada paraula i jugar-se la vida, que a ell lo que és escriure esforç no n’hi provoca massa, però anar a cagar, i fer tota la pressió dels esfínters i tot el que això transmet a les neurones, i va fent, i va fent… T’hi recrees. És extraordinari aquest moment. Vull dir que l’actitud era aquesta. Amb les fotos, amb el que fos.
JG: Tot això acaba sent el personatge de l’Amargós de Davant del rei de Suècia, la novel·la curta que s’inclou a El millor dels mons.
QM: Sí, l’escriptor que vol ser…
SP: Una altra anècdota. Un altre dia que no hi havia el Quim perquè era en un viatge a Lió. Félix de Azúa, Javier Marías, Ferran Torrent i jo.
QM: No!
SP: Allò dels francesos, que no en tenen ni idea i ajunten gent… Parla Félix de Azúa. Parla Javier Marías i diu lo malament que ho va passar en el franquisme i de lo que va representar el franquisme com a element repressor i com a element distorsionador del creixement creatiu de les persones humanes i de com d’alguna manera a través de la literatura i de la influència de Juan Benet… I construeix un castell d’aquells tètrics, amb la Guàrdia Civil, que han afusellat… I aleshores passen la paraula a Ferran Torrent que diu: “jo no puc parlar malament d’aquells anys de franquisme perquè aleshores jo treballava”. Es fa un silenci… I com que els està dient que no han aixecat una pedra en la seva puta vida, que no han treballat mai, que són uns putos pijos… la consternació és absoluta. “¿Què vol dir que treballaves?”. “Era comercial de cromos”. I llavors explica als francesos què eren els putos cromos. Allò va agafar una volada… El Torrent tampoc és que fos un home subversiu.
QM: No.
SP: Però va captar que hi havia una impostura allà: m’estàs venent la moto aquí de l’home adolorit. Aquests que es juguen la vida en cada paraula. ¿Tu saps el que és això, Julià? Comences un article i dius “hola” i t’estàs jugant la vida. Jo no vull viure així.
JG: ¿I tu que vas dir?
SP: No, no, jo res. Jo sempre intento que tothom estigui content. Jo no vull líos.
QM: No s’ha de confondre mai això del cagar amb el colon irritable, perquè el colon irritable ja és una malaltia que està estudiada.
SP: Tal qual t’ho he explicat, exagerat, és el que va passar a Bordeus. Memorable.
QM: Ai, que en direm, de coses!
JG: ¿Ho tallem aquí?