Pauline Harmange. Jo els homes els detesto.

febrero 2, 2022

Pauline Harmange, Jo els homes els detesto
Destino, 2020. 102 páginas.
Tit. or. Moi les hommes, je les déteste. Trad. Mercè Ubach.

Libro polémico tanto por el título como por el intento de prohibición de venta porque Ralph Zurmély, miembro del ministerio de igualdad de Francia, intentara prohibir la venta del mismo. Según la wikipedia dijo en un correo:

Me permito recordarles que la incitación al odio en base al sexo es un delito penal! Como consecuencia, les pido de retirar de inmediato este libro de su catálogo, so pena de procedimientos penales.

De más está decir que el libro se vendió como rosquillas y se ha traducido pese a que la primera edición era de 450 ejemplares.

¿Incita al odio? De ninguna manera. Se podría decir que el título es engañoso porque no nos vamos a encontrar un ensayo que anime a odiar a los hombres por alguna de las muchas razones por las que se podría hacerlo. Básicamente defiende que cualquier mujer pueda odiar a los hombres sin sentirse culpable, sin tener que pedir perdón o tener que estar siempre especificando que se refieren a algunos hombres para que no haya ofendidotes.

Mi hija, activista hasta la exageración, al leer el título me dijo que por cosas como esta se critica al movimiento feminista, y no le voy a quitar la razón ni a opinar sobre qué estrategias son las mejores para reivindicar los derechos de las mujeres. Pero su comentario es lo que viene a destacar este libro, que las mujeres tienen que defender sus derechos pero de buenas maneras. Y no.

Recomendable.

[…] és del tot natural que desenvolupem una cuirassa i que no dipositem la nostra confiança en el primer paio que se’ns posa al davant i que ens assegura que sí, que ell sí que és amable.* Tanmateix, n’hi ha prou que el paio en qüestió faci els seus intents i ens demostri la seva bona voluntat perquè els nostres sentiments més hostils es calmin. Però no superarà mai el període de prova: no és res personal contra ell, només és que resulta difícil renunciar als privilegis, i encara més militar activament perquè tots els nostres semblants se’n vegin privats. Un petit desànim i hop!, un podria estar temptar de lligar grollerament amb una noia a la disco quan ella ja ha manifestat el seu desinterès diverses vegades. Un mal dia i hop!, un es dedica altre cop a tallar la paraula a tort i a dret i a «mansplainar» sense cap pudor. Si continuem vigilant fins i tot els tios que ens semblen correctes, és perquè tothom la vessa, i els tios blancs cis heterosexuals, rics i sans encara són més susceptibles de vessar-la que els altres. La suma dels seus privilegis és tan feixuga que aquesta càrrega els empeny a fimmobilisme. S’espera dels homes que siguin exemplars, perquè quan nosaltres, les dones, parlem, ningú no ens escolta. No deixarem que facin les coses a mitges.
El mínim que pot fer un home enfront de dones amb un discurs andròfob és callar i escoltar. Aprendrà moltes coses i en sortirà havent crescut. Eventualment hi pot estar d’acord, però cal anar amb compte per no caure en l’altre extrem: el de combatre la culpa a còpia de gemecs, perquè cap dona, i encara menys una dona an-dròfoba, no té cap ganes de sentir plorar un home per la seva pròpia sort d’home privilegiat, ni veure’l fer el màrtir. Encara no he conegut mai cap home que es proclami andròfob, però em penso que em faria el mateix efecte que sentir un home proclamar-se feminista. Les militants feministes tenen instintivament una reacció de rebuig i una mirada suspicaç envers aquesta mena d’individus.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.