oikos-tau, 1998. 182 páginas.

El dibujante Nazario ha vivido -y hasta donde yo sé, lo sigue haciendo- en la Plaza real de Barcelona, al lado de las Ramblas. Desde su terraza privilegiada observa la fauna que puebla la plaza y nos presenta un retrato de sus personajes.

Acompañada de ilustraciones del autor refleja la vida de uno de los centros neurálgicos del barrio gótico. Claro que tiene una antigüedad de 20 años y mucho han cambiado las cosas desde entonces, pero -la casualidad- en esa época era cuando yo vivía en el barrio y las cosas que cuenta son las que recuerdo y algunas más.

Ha sido para mí un ejercicio de nostalgia de un tiempo que ya no existe. Porque el turismo ha modificado con fuerza el paisaje y porque el tiempo me ha ido poniendo arrugas en el alma. Por suerte, pocas.

Recomendable.

No paren de xerrar, s’expliquen anècdotes o batalles, riuen, s’expliquen acudits o es gasten bromes i mai no discuteixen. Un cop ja està avançada la borratxera, algun dormisqueja i altres munten els seus números favorits.
Un vell alt, calb, amb bigoti, veí del barri, descamisat, acostuma a fer passades de capa mirant una graderia farcida de balcons tancats, palmeres i coloms. L’Antonio, amb el seu aire vincledís i fanfarró ens sorprèn sovint amb els seus modelets trobats a les escombraries.
A l’estiu es despulla, es capbussa a la font. El «Pija», un autèntic clochard que no té res a envejar als seus col·legues del Sena, però que prové del Guadalquivir, es va convertir, des de la seva aparició a la Plaça, en una espècie de cap que, per gran i per «classe», era l’eix al voltant del qual tots giraven. Un dia va aparèixer per la Plaça i no la va abandonar fins al cap d’un any i escaig més tard, quan va desaparèixer de la mateixa manera que havia vingut. L’altre Antonio, el de les vies (abans vivia en uns magatzems en ruïnes de la Renfe al costat de les vies), amb les seves barbes llargues, la seva ronya, mossegant el seu puro etern, ensenyant el seu ventre ple de cicatrius, apareix amb la seva reiterada cantarella «Ea, la ea, la ea, era el cono de mi hermana qué bonito era». Fa temps que van deixar de servir-lo als bars. No es barreja mai amb els altres alcohòlics.
Cauen unes gotes i tots aguanten impertèrrits fins que comproven que la pluja va de debò per, amb les ampolles a la mà, aixoplugar-se sota els porxos lliures de terrasses. Allà s’hi queden drets contemplant la pluja i si para, s’ajeuen a terra i tornen a començar la seva continua gresca. Quan
s’aclareix, sense esperar que s’assequin els bancs, hi tomen protegits amb cartrons o sense cartrons.
Tots pixen als carrers adjacents a la Plaça o en qualsevol racó, o darrera qualsevol columna de la Plaça. Als bars no els deixen entrar. Aquests pixadors improvisats no són només d’ús exclusiu dels alcohòlics sinó de qualsevol vianant que passi i senti necessitat.
De vegades el grup de quatre bancs en «U» ofereix l’aspecte bimiielesc de l’espècie de «sant sopar» de la pel·lícula «Viridiana».
Algunes dones s’uneixen de vegades al grup i li donen una més gran vistositat, si és possible, on només hi falta un Bacus amb pàmpol.
Velles i joves comparteixen les ampolles amb els homes, tot ballant i cantant mentre es grapegen entre ells, sense cap mena de sexualitat, fent-se bromes. A elles se’ls nota, per raons òbvies, més desequilibrades que a ells, dins el que cap. Ningú no es sorprèn quan de cop apareix una butaca o un sofà atrotinat, que prové d’algunes escombraries properes, agrupat amb els bancs. Només els falta la taula per no haver d’envejar res als alcohòlics arrepapats a les terrasses.