Lapislàtzuli, 2019. Trad. Ko Tazawa y Joaquim Pijoan.

Recopilación de cuentos de Naoya Shiga que apenas tiene traducción en nuestro país. Aunque tuvo mucho éxito en su país aquí es un desconocido. Por suerte el prólogo nos informa de sus peripecias vitales y de su particular idiosincrasia a la hora de escribir. Muchos de sus relatos incluyen reflexiones que son como un pequeño ensayo.

El primero de todos, Un aprenent i el seu deu nos narra una simpática anécdota sobre un aprendiz que suspira por comer unas piezas de sushi pero no le alcanza el dinero. Un hombre que ve su humillación en la tienda decide compensarle de una manera anónima y el aprendiz piensa que puede tratarse de un dios disfrazado. En Els justiciers unos trabajadores que han visto un terrible accidente se niegan a mentir y a seguir la versión oficial que quieren imponerles en la comisaria. Mi preferido es Manazuru, mucho más trabajado estilísticamente, sin explicaciones, y con unas imágenes poéticas muy poderosas.

Como lectura, agradable, pero salvo Manazuru no considero que se trate de grandes obras maestras. Simpáticas, eso sí.

Se deja leer.

La dona de la seva imaginació ajuntava Íes puntes dels dits de les dues mans, obria els genolls mig ajupida, bellugava el cap i aixecava una cama endavant dos o tres cops, cantant Soc un servent. Plorava, cobrint-se la cara amb un braç pintat de blanc, amb la dansa de l’espasa del noi abandonat o fregava la seva galta contra la de la nina despintada parcialment. Sentia el seu cor oprimit en visualitzar-la mentalment.
Es va tombar i va veure la costa d’Odawara a la llunyania, embolicada per la boira vespertina. Ja estava molt lluny de la dona. Què devia estar fent, ara?
Tenia molta enveja d’aquella noia que cantava xisclant com si plorés. Però no li tenia simpatia. Mentre el noi estava palplantat davant del restaurant, dirigia a vegades una mirada plena de malícia que al final va delatar-lo. Mirant-lo de tant en tant, li deia alguna cosa a la dona que servia sake a l’home i que es deixava servir sake per l’home. El noi es va esglaiar. Tanmateix, la dona es va limitar a mirar-lo una vegada sense cap interès i va tornar a xerrar amb l’home. El noi es va tranquil·litzar.
La nit arribava. Començaven a veure’s les torxes de les barques de pesca en alta mar. La mitja lluna blanquinosa que ja s’havia enlairat en el cel havia augmentat la seva lluminositat. Encara faltaven, però, uns quatre quilòmetres per arribar a Ma-nazuru. Aleshores, el tren petit que anava cap a Atami els va avançar panteixant i llançant guspires grosses. La llum tènue de les llanternes que es filtrava per les finestretes dels dos vagons va il·luminar intermitentment els perfils dels dos nois.
Al cap d’una estona, el germà petit, que caminava agafat de la mà pel seu germà i un pas darrere seu, va dir: “Al tren hi era la banda de cançons hókai que hem vist avui». El noi va sentir el batec del seu cor. i va tenir la sensació que també els havia entrevist. El tren ja havia tombat el cap i no se’n sentia el soroll.
Es va adonar que el germà petit estava esgotat. Li va tenir compassió, de sobte. I va demanar-li: “Estàs cansat?», però el
germà petit no va respondre. El noi va tornar a demanar-li gentilment: «Vols que et porti a collibè?». El germà petit, en comptes de respondre, va desviar la mirada cap a alta mar. El germà petit s’hauria posat a plorar, si hagués dit res. I si sentia paraules gentils, tenia encara més ganes de plorar.
«Va, vine. Et portaré a collibè». Va deixar anar la mà del germà petit i es va ajupir davant seu. El germà petit es va enfilar sobre la seva esquena com si s’hi tirés sense dir res. Va posar una galta contra el clatell del germà gran amb els ulls clucs, tot aguantant-se les ganes de plorar.
«No tens fred?»
El germà petit va fer que no amb un moviment lleuger del cap.
El noi va tornar a pensar en la dona. El fet d’avançar-los el tren que portava la dona va revifar la seva imaginació: en tombar el següent cap el tren descarrilarà. Caurà estimbant-se pel precipici. Podia veure clarament la imatge de la dona que jeia després de rebre un cop del cantell d’una roca al cap. Va imaginar-se una vegada i una altra que la dona apareixeria de forma sobtada a la vora del camí. Tenia la sensació que la dona l’esperava, realment, en algun lloc.
El germà petit s’havia adormit. El noi caminava aixecant de tant en tant el cos, que se li va fer més pesat de cop i volta. Li era cada vegada més dur continuar així. Semblava com si li arrenquessin els braços, però seguia caminant, resistint. Se sentia obligat a aguantar-ho. No sabia a què estava obligat, però de totes maneres va seguir caminant amb el coll estirat com si fos una tortuga, animant-se a si mateix.
Aviat van arribar al cap. No s’hi havia produït cap accident. Tan bon punt van tombar el cap, van trobar una figura femenina que portava una llanterna de mà. El noi es va espantar. En aquell moment, la dona li va dirigir unes paraules. Era la seva mare, preocupada perquè trigaven massa a tornar.