M’agradava, quedar-me jo tot sol amb pares i avis. Era una sensació de protecció màxima, com si no em pogués passar res de dolent. Com si el món fos un lloc perfecte. M’instal·lava a l’era amb les joguines i hi jugava, m’aixecava, entrava a casa i m’hi estava un xic, en sortia i tornava a l’era, més tard berenava pa amb xocolata i un got de llet… els pares i els avis col·locaven cadires plegables a prop meu i llegien, conversaven en veu baixa, l’àvia cosia, la meva cantussejava, l’avi roncava, i la jornada s’esvaïa i el dia s’anava fonent, com en un somni, de mica en mica. La llum intensa del dia donava pas a una tarda eterna, que sense saber on acabava l’una i on començava l’altre, esdevenia capvespre amb el so de grills de fons. El capvespre donava pas a una nit encara clara, que assenyalava el moment de marxar. Aleshores recollíem la parada i tornàvem en dos cotxes també cap a Barcelona. Jo podia mirar no una pel·lícula, sinó dues, perquè normalment —com solia passar abans del Gran Forat Negre— sempre trobàvem retencions inacabables a l’autopista AP7.

De vegades, convidava el meu millor amic, el Tàfa, a passar els diumenges a Can Llopis. El Tàfa era negre i vivia al mateix barri que jo, dos carrers més enllà de casa. Es deia Mustàfa. Mustàfa Secka Senghore. Alguns nens li deien Musta i alguns altres, com jo, Tàfa. Li passava com a mi, amb allò de dir-me Pruden, o bé Pru o Densi. Estranyament per a una família africana, el Tàfa era fill únic. Ell sempre explicava que no tenia germans perquè la seva mare, després d’haver nascut ell, havia patit una malaltia. Era modista i mestressa de casa, i era molt guapa. Es vestia amb vestits que es confeccionava ella mateixa amb teles d’estampats de colors vius que es feia portar de l’Àfrica, i sempre en guardava un tros per fer-se un llaç per al cap que conjuntés amb el vestit. Quan no estava netejant o cuinant, s’asseia a la màquina de cosir i feia vestits per a ella, i per a senyores negres de mitja Barcelona. Envoltada de piles de teixit, puntes, betes, botons i cremalleres, i de veïnes negres com ella que li feien companyia mentre treballava, feia anar aquell aparell amb una traça inversemblant: bellugava el pedal mentre el teixit de coloraines lliscava per sota l’agulla, que li percudia perillosament arran de dits. Cosia, tallava, enfilava fils, cosia de nou. Emprovava. Agafava les vores amb agulles de cap que sostenia entre els llavis. A mi em feia pànic que, per accident, li anessin a espetegar a dins de la boca i, encara pitjor, que se les empassés, cosa que mai va passar. La mare del Tàfa reia d’una manera escandalosa, com si sempre li acabessin d’explicar el millor acudit de la seva vida. Reia amb tota la cara, amb els ulls, amb les celles, amb el nas, amb el cos i amb la boca. Amb la veu. Les seves dents blanquíssimes em cridaven l’atenció, les tenia tan ben posades que semblava que hagués dut ortodòncia de petita, cosa que no era possible perquè havia nascut en un poblat molt pobre, una mica com el llogarret del Sironka.

El pare del Tàfa treballava d’escombriaire en l’empresa concessionària de la neteja a l’Ajuntament de Barcelona i era un home callat, amable i que sempre estava content. Era molt agradable amb el Tàfa i li donava permís tot sovint per venir a Fogars amb la condició que no li féssim menjar porc. Els meus pares, per tal de no fer cap errada inoportuna i honorar les creences d’aquell amic meu musulmà, sempre compraven xai i pollastre per fer a la brasa i no portaven embotit ni per a l’aperitiu ni per posar a l’amanida. Ja menjarem fuet i llonganissa un altre dia, deien.